Si algú pensava que les eleccions de Catalunya canviarien alguna cosa anava equivocat. Després de tots aquests anys de procés, les posicions estan enquistades. L’independentisme amb dos milions de vots clavat amb el 47% de suports però que gràcies a la llei D’Hondt aconsegueix la majoria de diputats, contant els de la CUP, un caramel enverinat.
Com deia a l’escrit anterior, a Inés Arrimadas no li serviran de res els 37 escons aconseguits i haver guanyat les eleccions, tant en numero de vots com d’escons, ja que el constitucionalisme no suma, ja què els que es varen decantar per l’equidistància han estat els més perjudicats i han vist que no han creat cap expectativa, tant el PSC que ha aconseguit un diputat més dels que tenia en una llista que volia ser transversals i els Comuns que ningú sabia si eren car o peix als ha fet perdre tres diputats, això que Xavier Domènech es va passejar tota la campanya electoral ensenyant la clau per investir el nou president de la Generalitat, la haurà de guardar per millor ocasió, pot ser si s’ha de repetir eleccions. En una societat polaritzada l’ambigüitat no te futur.
Esquerra Republicana que va voler anar en solitari perquè totes les enquestes els donaven guanyadors i es veien fent el sorpasso al PDeCAT, antiga Convergència, han quedat per darrera la llista del President, que malgrat aquest haver fet com el capità Schettino del Costa Concòrdia que després d’encallar el vaixell contra les roques, va ser el primer d’abandonar-lo. La no proclamació de la república catalana, o república fictícia i la fugida a Brussel·les no li ha passat factura, ja que l’electoral independentista l’ha pujat als altars dels màrtirs, capgirant les expectatives d’Esquerra.
I ara que farà ara Esquerra Republicana? Donarà suport a Puigdemont per tornar a ser President quan ells tenien coll avall ser els guanyadors de les eleccions i les males relacions internes que tenen entre les dues llistes?, llistes que tampoc sumen, ja que amb 66 escons segueixen necessitant els quatre diputats de la CUP, que si la legislatura anterior ja els va marcar el rumb fins a fer-los encallar a les roques, ara ja han advertit que solament donaran el seu suport si és per implementar la república i les lleis de desconnexió, i mai per tornar a fer de Catalunya una autonòmica Difícil serà format govern, ja que si entre els polítics que estan a la presó i els que estan a Brussel·les no poden votar a la sessió d’investidura es quedarien amb 62 diputats inclosos els de la CUP.
S’obra una etapa d’interrogants i negociacions difícils, doncs si els partits independentistes volen seguir per la via unilateral, i tot l’anàlisi de la situació es resumeix amb el que va fer Puigdemont dient “Ara Espanya té un pollastre de collons” no aportarà masses solucions. Si pel contrari aquests partits, sense renunciar a l’independentisme, ho proposen a més llarg termini, mitjançant un diàleg amb l’estat espanyol, sense aclarir si estan amb una república no implementada o amb un estat autonòmic i anar fent la viu viu, els electors que varen votar pel retorn del president legítim, per la desconnexió unilateral i per la república, potser el baixaran de l’altar i demanaran explicacions, de totes maneres quan es santifica a un sant, malgrat que no faci més miracles, no se li treu la santedat.
Com a resum podria dir que l’independentisme es manté amb un 47% dels vots, que han perdut dos diputats però segueixen dient que són majoria gràcies a la llei d’Hondt que tantes vegades havien dit que els perjudicava, que si haguessin fet un referèndum l’haguessin perdut, tant el setembre de 2015 com ara, que segurament el timó de Catalunya, si es pot formar govern, el seguirà portant el capità Schettino, si és que torna de Brussel·les, que la CUP malgrat haver quedat com un partit residual segueix tenint la clau i el tempo del què pot passar a Catalunya, imposant la dictadura de la minoria, i que serà molt divertit veure com compateixen el grup mixt del Parlament de Catalunya, la CUP i el PP.
Autor: Alfredo Benosa