El passat deu d’octubre vàrem assistir al Parlament de Catalunya a un exercici de malabarisme polític de primer ordre. El President Puigdemont, com a periodista que és, va fer un relat, sobretot adreçat a la premsa estrangera, de tots els greuges soferts per part del govern espanyol i que havien portat fins al referèndum de l’1 d’octubre. Expectació pel que diria, per molts, era el dia de la proclamació de la república catalana. Una vegada feta la llista de greuges el president Puigdemont que adapta les lleis a la seva conveniència, encara que sigui saltant-se-les, va donar per vàlid el resultat del referèndum, malgrat la llei aprovada pel Parlament català el 6 de setembre deia en el seu article 4.4 que els resultats havien de ser proclamats per la Sindicatura electoral, que era qui vetllava per la neutralitat de la votació. Com que les persones nomenades per fer-se càrrec d’aquesta sindicatura varen dimitir per tal d’evitar els requeriments judicials, la validesa del resultat va ser signada pel mateix president Puigdemont, si no pots complir la llei, és igual, l’adaptes a les circumstàncies, tot sigui anar tirant endavant. Una vegada donats com a vàlids aquests resultats, el president va proclamar la república catalana, que va durar exactament els onze segons dels aplaudiments, per després demanar la seva suspensió al Parlament, sense que el Parlament hagués aprovat la declaració. Com va dir Miquel Iceta, no es pot suspendre una cosa que no ha estat proclamada.
La declaració de Puigdemont va començar amb retard, ja que va canviar el criteri a últim moment, segurament al veure les reaccions dels catalans dissabte i diumenge i d’Europa el dimecres anterior en què va quedar clar que no donarien suport a una declaració unilateral d’independència, demanant que s’obrís una porta pel diàleg i que s’havia de fer dintre de la Constitució espanyola. Aquesta posició d’Europa, a Catalunya va quedar bastant diluïda, ja que els mitjans de comunicació catalans solament es feien ressò que Europa instava al diàleg, però era l’excusa perfecte per demanar un temps mort i aturar el partit que ja s’escapava de les mans. Aquest canvi es va haver de negociar amb la CUP que no n’estaven assabentats.
La diferència entre el basquet i la política és que en basquet quan es juga un partit es guanya o es perd, en política sempre es guanya, i Puigdemont ha donat una lliçó magistral de tot això, inclús per calmar els ànims de la CUP varen signar una declaració de proclamació de República Catalana, que segons els mateixos signants no té cap validesa jurídica, no serveix per res, però queden bé. Ara no se sap si la legalitat de Catalunya està dintre de l’Estatut i per tant de la Constitució espanyola, o bé és una república suspesa, que es pot activar segons convingui, per això des de Madrid i abans d’aplicar l’article 155 es demana a Puigdemont que faci un aclariment de quina situació està Catalunya per saber si ha declarat o no la independència, de la resposta dependran moltes coses.
Un altre art de la política és com es pot canviar el discurs en qüestió d’hores. Mentre el mati es veien tuïts adreçats al president dient: Ni un pas enrere, Ara és l’hora, Avui serem una república, Adéu Espanya, etc. i els de l’ANC i Òmniun ja tenien el cava en fresc per celebrar la proclamació de la república, després de la seva suspensió i a part dels membres de la CUP i de molts manifestants que se’n varen anar decebuts de la manifestació del passeig Lluís Companys, els mateixos tuïts deien: Aquest és el nostre President. Ara la pilota la té el PP. Europa ens escolta, Molt bé president, mentre Sánchez i Cuixart presidents de l’ANC i Òmnium, que poques hores abans cridaven a la festa de la independència, deien que havia estat una mesura assenyada de Puigdemont, i que l’important era el diàleg. Quina habilitat per canviar el discurs en tan poca estona, i voler fer-lo creïble.
Si l’Estat Català de 1934 va durar onze hores, la República Catalana de 2017 va durar onze segons abans de la seva suspensió. Almenys aquesta vegada no hi ha hagut víctimes físiques, falta veure les polítiques.
Autor: Alfredo Benosa