Passejant per Barcelona amb un amic, vàrem anar a parar al Fossar de les Moreres, a on estan enterrats els defensors de Barcelona de l’11 de setembre de 1714. Allà anaven fa uns anys els independentistes, desmarcant-se de la manifestació oficial que es fa al monument a Rafel de Casanova en la confluència dels carrers Ausiàs March amb la Ronda de Sant Pere, i que a l’època franquista havia estat retirat.
Va ser una conversa sacrílega pel lloc a on estàvem. Comentàvem com el seu pare, durant la dictadura, era un dels pocs valents que cada onze de setembre anava a la manifestació no autoritzada que es feia a la ronda de Sant Pere, malgrat que l’estàtua no i fos. Manifestacions que acabaven amb carreres, cops de porra, i alguna detenció. Li deia que no hi ha com tenir un bon equip de màrqueting perquè et facin màrtir, ja que en contra del que molts creuen, Rafel de Casanova no va morir aquell onze de setembre, ni està enterrat al Fossar de les Moreres, doncs va ser ferit a mig matí i el varen amagar a Sant Boi, que va ser amnistiat per Felip V el 1719, que va poder seguir exercint d’advocat a Barcelona i que va morir a 83 anys a casa seva a Sant Boi. En canvi ningú parla del general Moragues que va defensar Barcelona fins a l’últim moment. Apressat per les tropes borbòniques un any després, quan intentava anar cap a Mallorca per seguir lluitant contra els borbons, va ser executat, esquarterat i el seu cap penjat durant dotze anys a la porta del Mar de la muralla de Barcelona, potser aquells manifestants de la Ronda haguessin hagut d’anar a la Plaça Palau en honor del general Moragues, també dèiem com, sobretot els més joves, creuen que lluitaven per la independència de Catalunya, quan en realitat i simplificant, era una guerra de successió, perquè a Espanya hi hagués un rei de la casa d’Àustria i no un Borbó. Això si, amb la substancial diferència que els àustries permetien que Catalunya tingues institucions pròpies, Generalitat, Consell de Cent, etc. una independència administrativa i política del poder central que permetia als nobles i terratinents catalans poder explotar a la seva conveniència als pagesos i treballadors de Catalunya. Amb els borbons els treballadors eren explotats directament pel rei i els seus funcionaris, sense cap llibertat.
Recordàvem la primera manifestació de l’11 de setembre després del franquisme, la de 1976 a Sant Boi, un dissabte a la tarda no festiu, reclamant LLIBERTAT, AMNISTIA, ESTATUT D’AUTONOMIA. Més de vuitanta mil persones reunides, cinc dies abans estava suspesa, no se sabia que podia passar. Li explicava que a casa meva hi havia una senyera penjada al balcó, ni havia molt poques, els veïns em miraven malament, els que no havien aixecat mai la veu, els que no havien anat a cap manifestació, en una paraula, no se l’havien jugat mai. Li deia que ara alguns d’aquest donen lliçons d’independentisme i com que no hi ha perill tenen l’estelada al balcó, van a manifestacions festives i autoritzades, amb la samarreta que l’ANC els ven cada any, això sí, diferent per qüestió de màrqueting, (esperem fetes a Catalunya i no a Xina) tots ben uniformats, amb el kit independentista, seguint a uns líders que es barallen entre ells, fins al punt de repartir la manifestació en cinc llocs diferents perquè puguin anar-hi tots. Els Comuns de la Colau, que vol ser presidenta de la Generalitat, també s’apunten a la festa però amb l’ambigüitat que els caracteritza, el si, però no.
Vaig acabar dient-li el de sempre: “el qui diu que la independència es pot aconseguir amb manifestacions festives, o de forma unilateral i a més a més pacífica, és un entabanador, ja que en aquest país tant bèstia, la transició que tots estaven d’acord en que s’havia de fer, va costar 591 morts, imagina’t una proclamació de independència unilateral amb un cinquanta per cent de suports.”
Autor: Alfredo Benosa