Un dia d’aquesta setmana, mentre em dutxava i vestia al matí abans d’anar a la feina, sentia com sempre la ràdio -la Cadena Ser m’agrada- quan un locutor ens va fer la pregunta a tots aquells que l’escoltaven i que he posat per títol d’aquestes línies: ¿Cuánto debe durar un beso? Es feia aquesta pregunta perquè la notícia que seguidament havia de comentar tractava de què a l’Índia s’ha censurat la besada del protagonista de la darrera pel·lícula de James Bond i la dona guapíssima de torn. L’han censurat retallant la seva durada, l’han fet més breu, en definitiva. Quan ha de durar, per tant una besada a l’Índia per ser admissible? Vint segons, trenta, dos minuts?
No vull que penseu que això em fa cap gràcia, no ho és un acudit. El que passa és que aquest fet m’ha fet pensar en com pot ser d’incongruent una societat, no ja per l’aplicació de la censura amb la qual, evidentment, estic totalment en contra, sinó perquè em sembla infumable, si se’m permet l’expressió, que algú a l’Índia es puguin escandalitzar i pugui prohibir per raons morals un bes més o manco llarg en la ficció, mentre es queden tan amples davant la realitat quotidiana de les violacions contínues, i a vegades continuades, de dones i filletes perpetrades a la vista de tothom per grups d’homes en autobusos o en altres llocs públics, fins arribar a l’assassinat, i sense que els testimonis expressin una mínima protesta. Les darreres víctimes (que sapiguem) no fa ni un mes i eren dues filletes de 2 i 5 anys. Fa un any va ser una estudiant que no va poder sobreviure a una violació múltiple en un autobús i va morir a un hospital.
El pitjor de tot és que els casos han anat en augment, es diu que un 60% en els darrers 10 anys, i que es concentren sobretot en les dones i filletes de les castes inferiors, i més si se les veu interessades en voler sortir de la seva condició estudiant o treballant.
Vostès troben que algú se n’ha de preocupar a l’Índia per la duració d’una besada en la pantalla d’un cinema quan al país està passant el que està passant? Quan les dones no poden anar totes soles pel carrer, agafar un bus, anar a l’escola? I és que el problema en aquest cas i en general en els casos de violència contra les dones no crec que tengui a veure amb el sexe, sinó amb el manteniment del control masclista sobre les dones, aquí, en l’Índia i en tota la geografia habitada d’aquest món.
En fi, una temporada em feia ganes d’anar de viatge a l’Índia, molts amics meus hi han anat, fins i tot a meditar! Però ara no, no podria estar gaudint d’un paisatge, d’uns monuments, dels colors i les olors de les ciutats i la seva gent, mentre sé que en qualsevol cantó o plaça pública es pot estar cometent aquesta ignomínia davant la passivitat, no només dels poders públics, sinó també de tota una societat.
Autor: Cristina Rita