Russia ha passat de ser un poble essencialment ateu a ser un poble que magnifica els valors religiosos. No es pot dir que Don Camilo i en Peppone han baratat els papers perquè a Rússia no hi ha ni Camilos ni Peppones, només hi ha molts de russos que en menys d’una generació han baratat la seva ideologia i els seus principis morals. Com pot ser? No crec que la resposta estigui en la religió ni en la ideologia.
Crec que els russos no han baratat. Van ser educats durant moltes generacions en fer cas sense protestar els manaments dels pares de la pàtria, esposos fidels de la mare Rússia i inspirats en un breviari roig, que no crec que consultàs gaire gent. Aquesta educació comunista ha resultat ideal per a la jerarquia de la seva església. Intel·lectualment sembla un canvi radical però només han canviat de breviari. A més, les persones normals, no van d’entreteniments intel·lectuals, amb mantenir un sostre i portar menjar a casa en tenen prou. Per decidir coses importants ja hi ha els que manen.
A Rússia s’ha despenalitzat la violència de gènere. La nova llei de Putin és condescendent quan un membre de la família agredeix a un altre. Si li causa dolor físic, encara que deixi cops blaus, arraps o ferides superficials sense arribar a ser lesions , no passarà de ser considerada una falta administrativa, si és que no es considera cosa de la intimitat familiar. Però compte! Si reincideix abans d’un any potser sí que l’agressor tindrà problemes! Al cap i a la fi és un instrument per continuar amb la cultura de l’obediència cega i perpetuar-la.
A Espanya fins fa relativament poc, la violència de gènere era un problema amagat darrera convencionalismes socials que ara ens semblen absurds. Basta veure com Sor Citroen, a la pel·lícula de l’any 1964, aconsella a la pobre senyora carregada de cops blaus, mentre l’al·lot que l’acompanya se la mirava amb cara de dir «claro!». Idò, no fa tant que molta gent (evidentment no tothom) mirava aquesta escena amb simpatia, sense reparar que era una aberració. A les darreries, la societat s’ha fet sentir de forma transversal en tots els seus àmbits i ha pogut activar algunes actuacions legislatives. Hem reconegut el problema però seguim patint el drama de la violència de gènere massa sovint; com si encara fessin eco les reflexions de la monja. Hem de treballar per fer desaparèixer aquests ecos legislant i, sobretot, educant en el respecte i l’equitat, per superar aquesta xacra i per caminar cap a una societat més lliure i democràtica.
Autor: Joan Forcada