Per fi han acabat els Jocs Olímpics, i (contradictori com sóc) a part de mirar el Barça en futbol i el Joventut en basquet no m’atreu massa l’esport, no em sento trist, per tant ni gaudeixo ni pateixo per les medalles que puguin assolir els esportistes, siguin del país que siguin.
Escoltava per la ràdio que un grup de persones havien anat a l’aeroport del Prat a rebre els esportistes catalans que havien participat a les Olimpíades i m’he parat a pensar com des dels mitjans de comunicació catalans han fet unes olimpíades paral·leles parlant únicament de les medalles aconseguides o que poguessin aconseguir els esportistes catalans com si participessin com a país, sense que aquests esportistes haguessin fet gala de la seva catalanitat, bé perquè estaven convençuts de representar a Espanya o bé , perquè com que qui els beca i paga és l’estat espanyol, no és qüestió de molestar a qui et dóna de menjar. Pensem que cada medalla ha costat uns dos milions i mig d’euros als contribuents espanyols, aquest és el càlcul de dividir el pressupost del CSD per les medalles aconseguides.
A part de l’Ona Carbonell que després de quedar cinquena es va destapar dient que si pogués triar representaria a Catalunya, fent el comentari a toro passat, després d’haver cobrat de l’estat espanyol, ningú més ha fet cap comentari.
Aquests Jocs Olímpics hagueren pogut ser l’oportunitat de defensar la nació catalana fent un cop d’afecte, com varen fer a Mèxic 68 els atletes afroamericans representants de Estats Units, Tommy Smith i John Carlos quan varen aixecar el puny fent el símbol del Black Power, demostrant que prenien partit per una opció política concreta, com era la lluita pels drets civils de les persones negres a Estats Units, amb totes les conseqüències que els va portar. A Rio no s’ha vist cap estelada al podi per part dels atletes catalans/espanyols reivindicant res.
Han sigut uns dies de contradiccions perquè tinc amics “indepes” que han passat els quinze dies amorrats a la tele veient els esportistes que representaven Espanya i patint per si no guanyaven, amb l’excusa de què molts eren catalans i com que a mi m’agrada incomodar els deia: “Si no voleu tenir res a veure amb Espanya, no sé per què els mireu, en el moment que es posen la samarreta roja, ja no representen a Catalunya com voleu fer veure, però si us agrada fer volar coloms pensant que ja sou independents, allà vosaltres«. Llavors em diuen que sóc un mal català, encara que jo crec que tinc bastant més clara la meva catalanitat que ells.
Podria fer el paral·lelisme amb la selecció espanyola de futbol (que tampoc miro quan juga) però quan fan els resums i veig jugadors que fan gala de la seva catalanitat, començant per Guardiola, i acabant per Piqué celebrant amb la samarreta d’Espanya els èxits de la selecció, no ho acabo d’entendre, o sí, perquè la selecció mou molta pasta i la pela és la pela. Aquí l’únic coherent va ser Oleguer Presas (defensa del Barça) que va ser convocat a la selecció i després de parlar amb Luis Aragonés i exposar-li que no es sentia motivat per jugar amb Espanya, va torna a casa seva sense fer cap declaració grandiloqüent, ni ell ni Luis Aragonés. Ara l’Oleguer és militant de la CUP i es va presentar per aquesta candidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya el 2012, i a les municipals del 2015 per Crida per Sabadell. La postura d’Oleguer és d’admirar per la coherència en defensar les seves idees, estem o no d’acord amb elles, però les anteposa a la fama i als diners que dóna jugar amb la selecció. Tot té un preu.
Autor: Alfredo Benosa