Tenia una conversa dies enrere, en principi intranscendent, amb un amic d’aquells a qui li doblo l’edat, li comentava un programa de ràdio a on Sergi Pàmies explicava coses de les seves, sóc un consumidor de ràdio, sobre tot matinal, i estic enganxat a Rac1 que puc escoltar mitjançant una aplicació al mòbil, vaig deixar d’escoltar Catalunya Ràdio el dia que Mònica Terribas, es va convertir en Rafel de Casanovas portant el penó de Santa Eulàlia cap a la independència, i la vaig imaginar com l’estàtua que hi ha d’en Casanovas a la ronda de Sant Pere a Barcelona.
Tornant a la conversa, comentava l’anècdota que explicava Pàmies sobre unes corbates caríssimes, que comprava a la sastreria Santa Eulàlia de Barcelona, pel seu pare Gregorio López Raimundo. Aquí vaig preguntar al meu amic si sabia qui era en López Raimundo, dirigent històric del PSUC, empresonat, torturat, condemnat a mort, indultat per la pressió internacional i expulsat d’Espanya, tot això passava el 1954 i tornava pocs anys després per seguir treballant a la clandestinitat per la llibertat en tot el que això suposava, inclòs decidir que els seus fills portessin el llinatge de la seva mare per evitar-los problemes, fins aquí arribava la clandestinitat. Tot això el meu amic no en tenia ni idea, pel que vaig aprofitar per furgar en la ferida i dir-li “per això vas votar a Podemos, perquè no coneixeu la història recent d’aquest país, els de la meva generació ja vàrem tenir la nostra ració de populisme i desengany en “Por el Cambio” d’en Felipe González, ara a vosaltres us ha tocat aquest, i a la generació del teu fill també sortirà un ‘altra salva-pàtries que l’enlluernarà fins que desperti a la realitat” i com que ara el sol podemita ja no li toca tant als ulls ho veu diferent, la seva resposta va ser que jo no perdia ocasió per recordar-li aquella etapa, tot això parlant-ho com que ho fan els amics de veritat, davant una cervesa, rient i sense enfadar-se, és més, li vaig acabar dient “i a la vostra pitjor que en teniu dos, Iglesias i Rivera així la bufetada anirà compensada per les dues bandes”.
Tot aquest desconeixement de la història porta a escoltar amb el menyspreu que parla aquesta generació que no ho ha viscut de l’època de la transició, molt menys la dictadura i la clandestinitat, i com molt bé deia en Josep Mª Quintana al Menorca de diumenge, encara que es referia al cas català, però serveix en general “molts de la meva edat i de majors que jo, que vàrem néixer i créixer en ple franquisme, juntament amb vells republicans que havien sofert la guerra i la repressió que la va seguir, a les acaballes de la dictadura vam sortir a reivindicar amb totes les nostres forces, llibertat, amnistia, i estatut d’autonomia, Avui sembla que no té cap valor perquè la moda és menystenir tot el que es va fer.”
Efectivament aquesta moda per menystenir aquella època dels que no la varen viure, que ni tan sols s’han preocupat de saber qui eren persones com López Raimundo, el que van haver de cedir Santiago Carrillo i molts d’altres, per poder arribar als acords que fessin possible la transició, els anys de presó de Marcelino Camacho de Comissions per defensar els drets de la classe obrera, mentre ara veiem un sindicalisme asistemat que defensa solament els drets del funcionariat que és en l’únic segment que encara tenen força, són els que diuen estar en política per defensar els drets dels més desafavorits i en vers d’anar a les barricades van a les mariscades, són els que estan en política (de tots colors) per poder tenir un sou, els polítics de pessebre que diuen amén a tot el que diu la direcció del partit, no sigui que perdin la menjadora, i això solament és el que sura. La falta de memòria històrica ens porta a creure en frases solemnes, generació rere generació, i fan que els més espavilats puguin anar vivint de la demagògia i d’aquesta falta de memòria col·lectiva que ho permet.
Autor: Alfredo Benosa