Grècia ja no es noticia, els mitjans de comunicació ja no en parlen, ni del seu deute, ni dels plans d’ajust que els dicten des de Brussel·les, ni de les conseqüències que pateixen els grecs per un pla d’ajust brutal acceptat pel govern de Tsipras, que s’ha hagut d’enfrontar fa uns dies a una nova vaga general, aquesta seguida massivament, ja que les darreres mesures preses, sempre contra els més dèbils , pensionistes, autònoms, funcionaris, eren tot el contrari de lo promès, el que ha portat al poble a sortir al carrer i dir prou.
Ha passat poc més d’un any des de les primeres eleccions a Grècia guanyades per Syriza, a on Pablo Iglesias va anar a abraçar-se amb Alexis Tsipras per la victòria assolida, que va ser venuda com una revolta del poble grec contra la Troica europea, victòria aconseguida a partir de promeses com deixar de pagar el deute extern i millores per tothom, el somni de l’Icària del segle XXI.
Tsipras, que per aconseguir majoria parlamentaria va pactar amb dreta més radical perquè també volia una Grècia fora d’Europa, (de vegades els extrems es toquen) va enviar a Varoufakis a defensar lo indefensable a l’FMI i el BCE. Davant el fracàs de les propostes gregues , i amb un acte de reafirmació nacional es va convocar un referèndum, en què la majoria es va decantar per la NO acceptació de les imposicions de l’FMI, i va suposar la dimissió de Varoufakis per facilitar les negociacions. Tsipras va pactar un nou pla d’ajust amb la Troica, encara més dur si cal del que havien rebutjat , però com a bon encantador de serps que és, va vendre-ho als grecs com una victòria, i el va imposar com a única solució, anant a noves eleccions, amb el “ o jo amb això o res,” que va guanyar perden quatre escons i tornant a pactar amb la dreta per formar govern, tot això des d’Espanya es seguia posant com a exemple per Pablo Iglesias de com enfrontar-se al capitalisme europeu i portar un país, el que no deia era cap a on.
Cap a on, s’està veient ara, Tsipras no ha tingut la valentia de dimitir, ja que ha incomplert totes les seves promeses inicials, portant als grecs a la més dura de les situacions, això si, convocant eleccions per justificar cada canvi de direcció que ha pres.
Al nostre país, durant molt temps, ens varem creure que vivíem en la societat del benestar, quan realment vivíem en un estat d’endeutament personal i de país, en una economia fictícia. Despertar a la realitat va ser dur, això, sumat a la corrupció constant, i les grans desigualtats que es varen produir, ha portat la insatisfacció a moltes persones, donant pas als encantadors de serps que sempre surten en aquestes situacions, que ens diuen que ells tenen la solució a tot, quan en aquest món globalitzat els governs nacionals poc marge de maniobra tenen, ho hem vist a Grècia, i la Unió Europea esta esperant que hi hagi nou govern a Espanya per fer imposar més mesures restrictives, però el poble que sempre espera l’arribada d’un salvador s’ho creu, i per un temps viu amb l’il-lusió que tot canviarà, “ara si que han arribat els del canvi de veritat” però això, els que tenim una edat ja ho hem viscut, ho vàrem viure el 1982 amb “Por el cambio” de Felipe González, també ara amb el govern de Tsipras a Grècia . Ens ho tornarem a creure?
Autor: Alfredo Benosa