Als setanta-sis anys Raimon, el cantant de Xàtiva, es retira fent dotze concerts al Palau de Música de Barcelona. Raimon i el Palau van marcar una època, l’època de les prohibicions, de les carreres amb els grisos després dels recitals que es podien fer, també van marcar a molta gent, entre ells a mi, per això voldria fer-li aquest homenatge. Malgrat haver dit en una entrevista a Catalunya Ràdio que ell no se sentia independentista, el que va fer enfadar a molts catalans indepes que el varen menysprear i insultar, se’n exhaurit totes les entrades per aquests recitals. De vegades hi han incongruències amb els que exigeixen el dret a dir el que pensen, però insulten a qui no pensa com ells.
A falta d’altres coses vaig anar formant-me al so de les seves cançons, i vaig fer cas quan cantava. “Si saps d’on vens i a on no vols anar, perquè la lluita et cansa i encara et fa por, si saps que vols per què i per qui no ho fas” i això he fet tota la meva vida, fer tot el que he cregut que havia de fer, sense importar-me mai el que diran i sobre tot lluitar per la llibertat de totes les persones, encara que no m’agradessin les seves idees.
Vaig estar recital del Palau Municipal d’ Esports el 30 d’octubre de 1975 amb Franco agonitzant. Un Palau rodejat de policia a cavall, com Sant Joan però a lo vestia, i va estrenar el Jo vinc d’un silenci, i si, jo i molts de la meva generació venim d’un silenci. Però d’aquella cançó a part de deixar clar que “qui perd els orígens, perd identitat” hi ha l’estrofa de , “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, de gent sense místics ni grans capitans, que viuen i moren en l’anonimat, que en frases solemnes no han cregut mai”. I aquesta sí que l’he seguit sempre. No he cregut mai amb la classe política, ni amb frases solemnes, ni amb grans capitans ni en grans entabanadors, al que m’ha portat anar a contracorrent, com quan no vaig creure a González què amb tres paraules va fer tota una campanya electoral, que el va portar a guanyar per majoria absoluta, POR EL CAMBIO, res més. Ja vàrem veure quin canvi. GAL, fondos reservats, Roldan, Lasa i Zabala, entrada a l’Otan, etc.etc., ni tampoc a Aznar amb un ‘altra frase solemne “ Vayase señor González” que el va portar a guanyar unes eleccions. Ara tots ells endollats a la mamella de les portes giratòries, com tampoc crec a Pedro Sánchez, que ha deixat als barons del PSOE amb un bon marró cantant allò dels pallassos de la tele “Susanita tiene un marrón” (Buenafuente genial amb la cançó). I no crec al NO es No, de Sánchez perquè darrere no hi ha res, solament odi i personalisme i cap projecte per tirar endavant aquest país, que va de gran capità però solament pensa en ell, que se li enfot el país, igual que en Pablo que sempre fa cara d’enfadat, cap projecte creïble a part d’unes quantes frases fetes desenterrades dels començaments del segle XX passades a la modernitat a cop de Twitter que embadaleixen als que es senten estafats per aquesta societat, però que normalment tampoc tenen cap alternativa que no sigui l’odi, i dir NO al que fan els altres.
Reconec la capacitat d’aquests grans capitans, que en quatre fresses solemnes , sense projecte de país, entabanen als votants perquè els donin suport amb la seva aventura i ambició personal, i que aquests votants no escarmentin i repeteixin la història. Igualment va passar el 2011 quan després del desastre Zapatero es va produir la marea blava amb la majoria absoluta del PP perquè molts votants varen pensar que Rajoy tornaria al país a l’opulència en mitja legislatura. El poble és manipulable, i els líders se n’aprofiten.
La darrera cançó de Raimon que em veig reflectit segurament per l’edat , diu “amb més passat que futur, amb més records que projectes”, però mentre pugui seguiré pensant per mi mateix amb “, la cara al vent. “
Autor: Alfredo Benosa