Acabada d’arribar d’Hannover (Alemanya), on ha gravat el seu quart disc en solitari, és la jove i ja internacionalment coneguda pianista basca Judith Jáuregui (Donòstia, 1985) qui actua aquest dilluns 22 d’agost (21.30 hores) al Claustre del Seminari de Ciutadella, en el que serà penúltim concert de la 44ª edició del Festival de Música d’Estiu que organitza Joventuts Musicals de Ciutadella. El programa que oferirà és tot un homenatge a Enric Granados (1867- 1916), de qui enguany es celebra el centenari de la seva mort.
Amb 31 anys, enguany es compleixen dues dècades des que debutés en un recital amb només 11 anys. Què recorda d’aquells inicis? Foren durs?
La meva aproximació a la música fou volguda i molt natural. Vaig ser jo qui ho va demanar. Ni els meus pares ni cap dels meus familiars, i tot i que sí que és cert que les meues germanes tocaven un poc el piano, es dedicaven a la música. Però des de petita, la música era una de les meues il·lusions i hi sentia predilecció i debilitat, crec que en bona part inculcada de manera molt sana pels meus professors, perquè m’hi vaig apropar jugant i no amb pressió ni pretensió. D’aquell primer recital, i dels següents, record que era tot un esdeveniment, i que m’encantava i gaudia tocant en públic. Era com ens ho contaven i ens ho feien viure els professors, sempre de manera molt positiva i tot i que, és clar, també hi havia crítica, autocrítica i exigència musical.
I ara, 20 anys després i convertida en una de les figures més valorades del panorama musical espanyol, què hi queda d’aquella Judith Jáuregui?
Hi queda tot: aquella il·lusió, aquell amor pur per la música…, amb la mateixa autocrítica i exigència, o més, perquè ara som molt més conscient. Som una pianista jove i encara m’hi queda molt de repertori per tocar. Aquests darrers 9 anys, que són els que duc fent feina professionalment als escenaris, els duc disfrutant i he après moltíssim, i me n’hi queda almanco el triple, perquè encara vaig absorbint tot. La música es basa en la disciplina i la feina, i en poder interioritzar els repertoris, i requereix molt de pòsit. És polit i meravellós veure com la música que toques avui, d’aquí a 20 anys es transforma, encara que tengui les mateixes notes, perquè té més riquesa d’emoció i comunicació.
Entre qui li ha donat consells hi ha el mestre Joaquín Achúcarro i ha dedicat un disc, el seu segon en solitari (‘Para Alicia, inspiración española’), a Alicia de Larrocha. Són referències ells dos en la seva trajectòria com a pianista?
Realment, tots dos són referències absolutes, però no només per jo, sinó per a tots els pianistes. En tenc moltíssims a qui admir i de qui aprenc alguna cosa. Hi ha Achúcarro i Alicia de Larrocha, però també altres com Esteban Sánchez, Horowitz, Maria Joao Pires, Mitsuko Uchida… N’hi ha tants que són pianistes fantàstics i que són autèntics mestres! Cap a ells sent admiració i són fonts d’inspiració, referències, però mai podria dir que som continuadora, ni molt manco.
Ara mateix, i just abans d’arribar al Festival de Música d’Estiu de Ciutadella, ha gravat el seu quart disc a Alemanya, amb música de Scriabin, Chopin i Szymanovski. És aquesta la seva música preferida? Quina és?
Dient que aquests músics són els favorits seria infidel a altres compositors que també m’agraden molt (riu). Sí que és cert que és en el romanticisme on el piano explotà totes les seves possibilitats, convertint-se en brillantor, llum i colors, i que me crida molt l’atenció. I llavors també hi ha l’impressionisme, i la música russa del post romanticisme, que m’enganxa. Bé, i també he de reconèixer que sent una certa debilitat per Mompou.
En la seva trajectòria ha estat important també Juventudes Musicales d’Espanya. Suposa quelcom d’especial actuar en aquest Festival de Música d’Estiu que organitza la secció de Joventuts Musicals a Ciutadella?
Sí, me fa molta il·lusió estar connectada amb Joventuts Musicals i sempre estaré agraïda per l’estaló en els meus inicis i per la immensa tasca que fan a Espanya per a tots els músics i per a la música. I molt especialment a qui fou president Jordi Roig, que me va estalonar moltíssim. L’oportunitat dels primers escenaris me la va donar Juventudes Musicales d’Espanya i la primera empenta, allò que de sobte qualcú cregui en tu, és molt important. Aquest concert de Ciutadella serà una bona ocasió per agrair aquest estaló.
És la primera vegada que actua a Menorca?
Sí, ho és, encara que he de dir que de petita venia molt a estiuejar a l’illa, i que ara fa ja cinc anys consecutius que hi vénc almanco a passar uns dies. Me declar una enamorada de la naturalesa de Menorca, del seu mar i de la seva gent. Estant situada on està situada és un miracle que una gran part de la natura de Menorca s’hagi aconseguit mantenir. A l’illa la tenc al cap i al cor.
Al programa del concert de Ciutadella hi ha molta varietat: des de Granados, Albéniz i Mompou fins a Beethoven, Chopin i Schumann. Té un fil argumental en el seu conjunt?
És un homenatge a Granados, perquè aquest any en fa 100 de la seva mort, i en el programa hi ha compositors que per a ell van ser importants o contemporanis seus. Per exemple, en un dels seus primers recitals de debut, Granados va començar amb una sonata de Beethoven, i jo iniciaré el concert amb la ‘Sonata núm. 25’ de Beethoven, a la vegada que hi ha referències al lirisme de Chopin (‘Balada núm. 1’) o a la tradició romàntica alemanya amb Schumann (‘Arabeske’). Per suposat que també hi ha música seva (‘Vuit valsos poètics’, algunes de les ‘Danses espanyoles’ i ‘Goyescas: El pelele’) i de compositors espanyols contemporanis seus com Albéniz (‘Suite española núm. 1) i Mompou (‘Scénes d’enfants’), aquest com a continuador de l’escola catalana. És un programa molt polit, amb molt de color i registres variats, i que fa un recorregut per moltes emocions: és perfecte per a una nit d’estiu a Menorca (riu).
N’hi ha alguna de les obres que interpretarà al Claustre del Seminari per la que hi tengui especial predilecció, una que quasi sempre toqui als seus concerts?
Apart de les obres de Granados, que són importants per a l’homenatge, hi ha les ‘Escenas de niños’ de Mompou. És una obra que m’acompanya des dels 11 anys, una música que duc tocant des de fa 20 anys i que quan he tingut moments més obscurs o tristos m’hi he aferrat i sempre m’ha salvat, i és una obra molt especial per jo. És una obra que te desarma, d’una senzillesa tan extrema que és en el major dels silencis en què sents la major de les emocions, l’emoció de trobar-se amb un mateix.
I encara li queden obres que interpretar a Judith Jáuregui, en el sentit de si n’hi ha qualcuna que vulgui tocar però que fins ara, pel que sigui, no ho ha pogut fer?
N’hi ha moltíssimes que no he tocat, perquè la literatura pianística és enorme i dóna per a quatre vides, i només en tenim una (riu). M’agradaria molt apropar-me al romanticisme de Brahms, pel a la qual cosa es necessita una maduresa i uns anys. Sí que ara sent aquestes ganes d’aproximar-m’hi a Brahms, però després ja veurem quan ho toc en públic o ho enregistr.