Els esdeveniments a Catalunya són, com a mínim, estimulants en l’àmbit polític i per això tapen altres realitats. Passen altres coses importants. El set de setembre llegíem que el banc d’Espanya elevava les pèrdues del rescat bancari, donant per perduts 1.400 milions més. El maig del 2012 Rajoy va dir que no demanaria cap rescat i el juny del mateix any el va demanar. Mentre mirava el rellotge per anar al futbol, va dir que no havia demanat un «rescat», que allò que demanava era un préstec. Al novembre, el seu ministre de Guindos va insistir: «esto es un préstamo, un préstamo que recibe en condiciones muy favorables», referint-se a la banca. Finalment, en el 2013, Soraya Sáez de Santamaría, la que sent vergonya política, acaba afirmant que «El préstamo a la banca no costarà ni un euro a los españoles» donant a entendre que els que ens ha sagnat a interessos i execucions hipotecàries ho tornarien. Totes aquestes declaracions les podeu trobar a l’hemeroteca. A hores d’ara la banca dóna per irrecuperables 21.604 milions i el FROB, que és un fons de doblers públic, 41.150 milions. Recordin el 135 de la Constitució: el préstec s’ha de tornar.
Permeteu-me fer dues reflexions sobre aquesta notícia. La primera és d’àmbit local. Si la dessaladora de Ciutadella hagués funcionat amb normalitat des de la seva construcció, l’any que ve estaria gairebé amortitzada. Però resulta que no tenia canonada per portar l’aigua dessalada a la xarxa de Ciutadella i ha estat aturada gastant doblers de manteniment. L’ajuntament la va demanar amb la idea d’ajustar al màxim a les circumstàncies el cost i el preu de l’aigua, però els responsables de fer-la la van sobredimensionar donant-li capacitat per abastir l’illa, però sense canonades per fer-ho. El cost d’aquestes canonades s’aproxima als quaranta-vuit milions -inicialment trenta- que és pasta gansa. Al 2015 la població de Menorca representava quasi un dos per mil de l’espanyola -prop d’un quatre a l’estiu-. Aplicant aquesta proporció als 41.150 milions públics perduts en el rescat d’en Rajoy resulten un poc més de vuitanta-un milions i mig. Amb una política econòmica seriosa d’un estat sobirà seriós a hores d’ara seria innecessari parlar de construir una nova dessaladora a Maó i, molt manco, parlar dels preus de l’aigua absurds que posam sobre la taula.
La segona reflexió és més general i més crua. El govern de Rajoy utilitza l’engany per fer política. No crec que sigui un problema d’incompetència perquè els governs del PP aconsegueixen assolir els objectius polítics que es van marcant: retornar Espanya poc a poc cap al franquisme. A més ho fa amb mètode i efectivitat, aconseguint fins i tot col·laboracions puntuals del PSOE. Posar la unitat d’Espanya molt per davant de l’estat de dret fonamentat en principis democràtics ha abonat els esdeveniments de Catalunya. Les polítiques orientades a consolidar la integritat de l’estat han tingut l’efecte contrari i han posat en risc aquesta integritat. Han consolidat, però, l’objectiu del PP de confondre el partit amb l’Estat i devaluar el concepte de democràcia, en la mateixa mesura que han devaluat la Constitució Espanyola.
L’11M el PP va fer un error de càlcul: les xarxes socials van desbordar la capacitat del govern de manipular la informació. Van perdre unes eleccions que tenien previst guanyar i els hi va quedar cara de beneit fins al punt que en Zapatero va repetir legislatura i la va mantenir amb minoria. A Catalunya han fet un error de càlcul: mai s’han pres seriosament el que passava per allà. Pensaven que els dirigents catalans anaven de farol, que els enganyaven. Això és perquè ells utilitzen l’engany i les mentides per fer política i entra dins la seva normalitat. Des del 23 de gener del 2013 en què el Parlament de Catalunya va fer la primera declaració de sobirania s’havien d’arromangar i posar en marxa. Després del 9N l’única solució factible era política, com la d’en Cameron a Londres. Però això no els convenia i ho han obviat, perquè el seu objectiu és clar i per això les polítiques que han portat a terme han perseverat en la seva tasca de retorn al franquisme polític, totalment en contra del interès econòmic i social d’aquest país.
Si l’1 d’octubre hi ha urnes i les han de treure a la força, en Rajoy ha de dimitir de les seves responsabilitats, ho sabem tots. Ha de convocar eleccions i se n’ha d’anar. Potser millor que ho faci demà mateix.
Autor: Joan Forcada