El passat dissabte 11 de febrer es va celebrar al Palau Sant Jordi de Barcelona un concert a favor dels refugiats, una iniciativa més de bona voluntat, però amb un resultat pràctic de dubtós efecte a la situació precària dels refugiats, a part de l’econòmica per la venda d’entrades, ja que es va omplir el Palau, doncs a part del fet solidari no deixava de ser una actuació lúdica amb molts cantants compromesos, almenys de paraula, que varen aprofitar per carregar contra els polítics presents.
En aquest concert es varen tornar a evidenciar el que dista de les bones intencions, la feina, i l’acollida. Més enllà del polèmic discurs d’en Jordi Évole en què va evidenciar el fet que mentre des de les institucions es fan manifestacions sobre el dret d’acollida i les ganes d’acollir, els refugiats no arriben, i quan se’ls pregunta pel fet, aquestes administracions donen l’excusa de què no són competents i que és el Govern Central el culpable del retard en l’arribada de refugiats, per això en Évole va “ofendre” als polítics catalans presents a l’acte dient que “No hi hauria d’haver llotja de polítics en un concert com aquest, que els que aplaudien des de la llotja també aplaudien el que neix de la seva incapacitat política per resoldre aquest problema” per afegir, i això els va molestar molt,” que alguns de vosaltres us refugieu i dieu que és un problema de competències però és un problema d’incompetències».
L’assumpte és complicat, ho veiem a la nostra illa que des de fa més d’un any i mig els ajuntaments declarats pobles d’acollida, més el Fons Menorquí de Cooperació van fent regularment actes pels titulars dels diaris, recordant el problema dels refugiats, però de moment en tot aquest temps no n’ha arribat cap, però la nostra consciència queda tranquil·la perquè tenim intenció d’acollir, també donem la culpa a Madrid i a la Unió Europea de què no arribin, i després tornem a la comoditat de les nostres cases i la nostra vida amb la sensació d’haver fet alguna cosa important, però ells, els refugiats, segueixen mal vivint en els camps esperant una sortida a la seva situació.
Una de les coses que es vàrem proposar a Catalunya és que si realment les institucions tenien ganes d’acollir, des de la Generalitat s’enviés un vaixell i els portessin directament, però van dir que això era inviable, perquè la burocràcia ho paralitza i controla tot, els refugiats que arribessin d’aquesta manera no tindrien cap dret, ja que no tindrien la documentació acreditativa de refugiat i no podrien tenir els beneficis que com a tal els estats els han de donar.
També queda el dubte de si realment els refugiats tenen massa interès per venir als països del sud, ja que el “pac d’acollida” que s’ofereix és bastant més minse que el que reben als països del nord, com Alemanya o Suècia i si es pot triar, aniran a un país que els doni més cobertures econòmiques i socials, pensem que nosaltres dintre d’Europa som un país pobre.
En definitiva el temps va passant i la situació s’enquista, les persones es segueixen jugant la vida passant el mediterrani, les màfies que es dediquen a passar els refugiats fan l’agost, ningú posa control sobre això, els camps s’omplen malgrat el tap que fa Turquia, les reticències de les poblacions que més han acollit són cada vegada més grans, la pujada de l’extrema dreta europea és alarmant, el Regne Unit se’n va d’Europa per poder posar novament fronteres i decidir a qui accepta al seu país, d’Estats Units no cal ni parlar-ne, nosaltres anem penjant cartells de Benvinguts refugiats i els refugiats no arriben, els diaris comencen a no parlar gaire del tema si no és per treure situacions extremes, i quan es fa un acte com el del Sant Jordi s’acaben tirant els plats pel cap entre cantants i polítics. Tots dient que anem a la mateixa barca però donant-nos mútuament les culpes de no remar en gaires ganes, per arribar no sabem a on.
Autor: Alfredo Benosa