El dijous 22 de setembre és el Dia Sense Cotxes. Els ajuntaments que s’apuntaran a aquesta iniciativa es dedicaran a tallar carres per poder dir que ha sigut un èxit i els ompliran de festa, malgrat el malestar d’una majoria de ciutadans que patiran aquestes restriccions de trànsit, venent la necessitat de recuperació del espai viari pel ciutadà que va a peu, que som tots, com també som tots els que conduïm alguna vegada, i encara que Barcelona serà la ciutat que rebrà de valent, a on es tallaran 58 carrers, també val per moltes altres ciutats i pobles que patiran restriccions obligatòries de trànsit.
Certs governants municipals imaginen un món feliç, a on ningú treballa, per això, segueixo en Barcelona, el dijous 22 a tots els carrers tallats en un dia feiner, s’ompliran de propostes lúdiques per a tots els gustos: activitats escolars, casals al carrer, s’instal·laran zones de ludoteca, hi haurà espais de lectura, tallers de swing, zumba, cursos de cuina, tallers de circ, fins i tot de surf al carrer. Un món feliç imaginat per uns il·luminats, un món en què sembla que ningú treballa, el món feliç de Huxley, tots el carrer a gaudir, això si, sense pensar en tots aquells que encara tenen la sort, o la desgracia, segons com es miri perquè s’ho perdran, de tenir feina. Aquests governants el teixit comercial i productiu no els importa, deuen pensar que per un dia ja cercaran solucions, no són emprenedors, doncs que s’espavilin, el món és pels qui no treballen i poden anar a totes aquestes activitats. Tant se val que no puguin arribar els transportistes a repartir mercaderies, tampoc els importa que les persones en problemes de mobilitat puguin arribar a casa seva, no importarà el col·lapse que representarà tallar una arteria com la Via Laietana, perquè de cotxes hi haurà els mateixos en menys espai, per tant no reduiran la contaminació, en tot cas l’empitjoraran. De totes formes és l’única manera de poder dir que ha estat un èxit, ja que la darrera vegada que es va fer el dia sense cotxes a Barcelona abans del govern Colau, es a dir, sense tallar carrers, va ser l’any 2003 fracassant estrepitosament, ja que es va registrar una reducció del transit únicament d’un 3%, inclús el mateix alcalde de Barcelona el senyor Joan Clos va anar a una entrevista a la ràdio en cotxe, dit per ell mateix, davant la perplexitat de l’entrevistador, amb l’excusa de què vivia molt enfora, per tant ni els que governen es creuen aquestes iniciatives dels dies del que sigui, perquè hi han 254 dies a l’any dedicats a Dies Internacionals, alguns de les coses més peregrines, per exemple, el dia 4 de febrer és el Dia Mundial de l’Orgull Zombi, el 14 d’abril Dia Internacional del Petó, el 25 de maig Dia de l’Orgull Friki, 18 de juny Dia Internacional del Sushi, 8 d’agost Dia Internacional de l’Orgasme Femení, (del masculí no ni ha cap) el 15 d’octubre Dia Internacional del Rentat de Mans (deu ser dedicat a Pilatos) etc. solament cal mirar el calendari de dies internacionals perquè els ajuntaments si puguin anar apuntant i penjant banderes al balcó. Jo m’apunto al de l’Orgull Friki.
La progressia, en vers d’educar, explicar i intentar convèncer amb arguments, quan governa, és molt donada a prohibir tot el que no li agrada, fan el mateix que tots els altres però, això sí, sempre pel nostre bé, ja que ells tenen la veritat absoluta, la dictadura del bonisme. Aquestes imposicions en recorden el que va dir Unamuno a Millán-Astray al començament de la guerra civil espanyola “Vencereis, però no convencereis”, i això igual, tallareu els carres, no hi haurà cotxes, prohibireu coses, però sense educar, no convencereu a ningú.
Autor: Alfredo Benosa