Deia Forges que en aquest país un diàleg són dos o més monòlegs obstinats. Això ho estem veient cada dia tant en política com amb les coses més quotidianes. No avancem amb solucions perquè tots ens creiem posseïdors de la veritat absoluta i no escoltem quan ens parlen ni som capaços de donar la raó a l’altre quan la té, això porta a un aïllament al quedar sempre dintre del nostre cercle d’amistats en el que ens sentim protegits i satisfets, creem una bombolla de confort perquè com que solament parlem entre els que pensen com nosaltres, i tothom ens dóna la raó, acabem fent un discurs moltes vegades passat de frenada que tan sols serveix per nosaltres mateixos, a on el qui no pensa com nosaltres representa el pitjor. Jo no en sóc aliè, ja que fa uns dies vaig agafar un programa de ràdio ja començat a on un tertulià parlava d’un polític i deia “És un narcisista desbocat, amb pretensions dictatorials” jo vaig pensar en un primer moment que parlava de Pablo Iglesias però va resultar que el personatge en qüestió era Donald Trump, però com que tenen punts en comú com el fet que tots dos estan en contra del manteniment de l’Otan, dels tractats CETA i TTIP, col·loquen els seus als llocs de decisió, arraconant als que discrepen d’ells , doncs tampoc em va sorprendre massa la confusió que vaig tenir, aquí els extrems es toquen.
Tornant al monòleg que volem fer passar per diàleg, ja moments que és necessari, ho practico darrerament quan estic amb els meus familiars i amics catalans, s’ha acabat parlar del procés, del dret a decidir, del referèndum, ja que fem com els nostres governants, estem enrocats amb el que creiem sense moure’ns ni una coma dels nostres plantejaments, uns que l’única via és el referèndum pactat o unilateral, i els altres que no hi haurà referèndum posin com es posin i les dues postures tractant-se de anti democràtics mútuament, i si per casualitat arriben a parlar els dos presidents , com sembla que va passar el passat 11 de gener, sense arribar a acords, ho neguen i ja està. Als que encara parlen intentant posar d’acord a les dues parts són els que estan pel dret a decidir, el que no diuen mai que han de decidir, els que demanant poder votar, però tampoc estan convençuts de ser independents. Sempre pregunto això “Decidir què?, perquè si tu vols menjar una pera, però et deixen decidir que pots menjar una poma , això si, decidint si per dinar o per sopar, no serveix per res, perquè tu el que vols és una pera, però de pera no ni ha. Canviem pera per independència i poma per dinar o sopar, amb estat federal o encaix de Catalunya dintre d’Espanya amb millors condicions estatutàries, això és la traducció que faig del dret a decidir, i no els agrada.
Tornant als que viuen dintre de la seva bombolla hi ha els activistes de totes castes, els que reuneixen cent persones, per fer una manifestació sempre en contra d’alguna cosa que fan els altres, fent molta renou, per després poder dir que parlen en nom de tota la societat. Millor no posar exemples pels que tenen la pell fina, però si mirem els mitjans de comunicació menorquins, veurem que moltes de les manifestacions que es convoquen, sigui pel que sigui, sempre hi ha un centenar de persones aproximadament.
També hi ha els que tenen pocs problemes i creen una polèmica, com a passat a Islàndia, perquè el seu primer ministre ha dit que no li agrada la pinya a les pizzes, i si fos per ell les prohibiria. Ja s’ha creat un grup que demana la seva dimissió per pensar a prohibir les pizzes de pinya. Seria una sort que tots els problemes dels països o personals fossin si les pizzes poden portar pinya o no.
Autor: Alfredo Benosa