EsDiari.com

Per la llibertat d’expressió de tothom

Quan en Miquel Tutzó, ara farà dos anys, em va dir si volia col·laborar fent un article d’opinió en aquest mitjà, li vaig dir que jo moltes vegades tenia opinions molt enfora del pensament políticament correcte, que si s’arriscava, endavant, i que sempre deixava al seu criteri la conveniència final de publicar-ho.

En aquests dos anys he escrit coses que, si algú les llegeix, pot-ser no hauran agradat, malgrat que sempre intento tractar-ho amb respecte dintre de la discrepància, estic segur que amb el tema religió en Miquel m’haurà publicat coses que no estarà gens d’acord amb mi, però mai m’ha coartat la llibertat d’expressar el que penso, i això és la veritable llibertat d’expressió, el debat i el respecta cap a l’altre encara que no estiguis d’acord amb les seves idees, el debat envers el hooliganisme, del que darrerament estem tenint-ne masses exemples, sinó penses com jo s’ha acabat el diàleg, aquest diàleg que tant es demana però que alguns el volen en una sola direcció.

He fet aquest preàmbul perquè la setmana passada vaig estar a Barcelona, moltes vegades he parlat dels meus viatges mensuals a la capital de les Olimpíades del 92. Feia mesos que no i anava, ja que he venut la casa que tenia, un problema menys amb la que cau per allà, però queda família, amics, records i orígens.

Tinc clar que malgrat m’agradi parlar-ne, el tema independència està vetat, perquè l’amistat està per sobre de tot i si per conservar-la no s’ha de parlar de política, així es fa. Vaig anar a dinar amb els meus amics indepes radicals, i malgrat que tenia clar que no trauria el tema, quan estàvem en el cafè ells varen començar a parlar de com havia anat tot des de l’1 d’octubre, lògicament des de la seva òptica, vaig intentar entrar en un debat tranquil, perquè la veritat és que m’agrada fer-ho així, sense apassionaments perquè la solució no la tenim nosaltres, però la meva sorpresa va ser que el fet de no estar d’acord amb els seus plantejaments, va derivar en una escena desagradable i grotesca, en què en mig del restaurant el meu amic es va aixecar de la cadira insultant-me amb veu airada, i va marxar, encara bo que ja havien pagat el compte. Entenc que el fet de viure amb una república simbòlica, com va dir la Carme Forcadell, deu crispar i descol·locar el suficient per protagonitzar aquests espectacles, que a mi em va produir sorpresa per lo inesperat, però genèticament estic preparat perquè les coses de política no m’afectin i quant més emprenyat el veia, més gràcia en feia tota la situació tragicòmica. Un dinar per recordar.

Totalment diferent va ser el sopar amb l’amiga de la CUP, de la que escric sovint per fer de contrapunt en temes polítics, una vegada més un plaer debatre amb ella la situació. M’explica que és republicana i si per arribar a la república havia de passar per la independència ho considerava un mal menor però pensava que no tenien res preparat per l’endemà de la proclamació de la república, havent expressat als seus dubtes a l’ANC que li juraven que tot estava preparat, dient-li que era dona de poca fe amb el procés i els líders carismàtics, han canviat la fe divina per la fe als líders, per tant no li ha vingut de nou tot el que ha passat.

Una cosa que m’ha sobtat és el no veure pel carrer persones amb llaços grocs per la llibertat dels empresonats, amb quatre dies vaig veure unes sis persones a nivell individual, es veu que si no es va de manifestació no se’l posen, el remat dóna força.

Vaig anar a veure el pessebre de la Colau, sempre dóna motiu per escriure. Enguany ha posat les figures dalt d’estaques, amb un nen Jesús sortint d’un núvol o onada amb la boca oberta i els braços enlaire, vaig coincidir amb una vianant que també el mirava, que devia ser una al·legoria als refugiats que s’ofeguen al mediterrani, perquè els betlems de la Colau són sempre al·legòrics i alternatius.
Quatre dies de viatge que varen donar per molt.

Autor: Alfredo Benosa