Tot el que es nou porta debat. A finals dels anys setanta a Menorca va començar a proliferar el nudisme. Els que anàvem sense banyador entre altres coses per incordiar i exigir llibertats, vàrem ser denunciats, multats, increpats. Ara no diré que és un costum normal, però aquell radicalisme en contra s’ha acabat, convivint en moltes platges els biquinis, topless, nudistes, homes en tanga, tota la varietat possible imaginable sense donar-hi gens d’importància, però ara ha entrat un element pertorbador, el burkini, això sí que no, no pot ser, les/els que defensen la llibertat prohibint diuen que les dones que el porten no són lliures, per tant encara que sembli contradictori es té que prohibir el seu ús, deu ser un ‘altra expressió de la nova política d’activisme, donar llibertat prohibint. Lluny queda aquell prohibit, prohibir del maig francès del 68. Estic veritablement sorprès de l’enrenou que s’ha creat amb el burkini sobretot a França, país de la llibertat. Prohibir en nom de la llibertat, no ho acabo d’entendre.
No és que estigui defensant aquesta indumentària, però si defenso la llibertat de cada un a anar com vulgui. He estat mirant fotografies de les platges d’aquest país a començament del segle XX, i la vestimenta que portaven les dones no era massa diferent de la que ara porten les musulmanes, però llavors això era lo normal i en tot cas escandalitzava veure un turmell femení, (o feien veure que s’escandalitzaven). En el temps es va anar avançant i reduint la roba de bany fins a arribar a “l’escàndol” de les primeres turistes en bikini que va ser trencador. L’any 1952 a l’alcalde de Benidorm al varen amenaçar amb l’excomunió pel fet de ser el primer a autoritzar-lo al seu terme municipal, desafiant les normes de moral del Règim
Tampoc entenc el debat que hi ha a les escoles de no permetre el hiyab, i si permetre que es vagi a classe ensenyant el melic travessat per un pírcing, el tanga o els calçotets amb nom d’una llibertat individual que per unes coses és aplicable i a les altres no, en nom de la laïcitat, sense qüestionar si es porten creus penjades al coll, o som laics o som permissius, les dues coses a la vegada no poden ser.
Per descomptat per raons de seguretat no s’ha de permetre que la gent vagi amb la cara tapada, tant sigui dona com home, perquè si jo entro en un espai públic amb un casc de moto posat, amb bon criteri m’obligaran a identificar-me. Doncs per tots igual.
Fa uns anys vaig estar al Iemen a on la majoria de les dones van en nicab, la resta en burka, destapades cap, i a l’aeroport de Sana‘a, quan passaven pel control de passaports, això si acompanyades d’un home, el policia les mirava i sense veure els rostres estampava el segell al passaport. Al Iemen que facin el que vulguin, però que no vulguin exportar-ho.
Per altra banda no fa massa dies, vaig constatar una curiositat caminant per Maó, era el fet que una senyora musulmana anava vestida igual que la monja amb qui es creuava, però a una la miren de reüll i l’altra no, això que totes dues fan ostentació de la seva creença religiosa.
En nom de la llibertat acabarem fent com a una portada de Hermano Lobo (revista satírica dels anys setanta) en què es veia a Fraga, que s’havia reconvertit en demòcrata i era Ministre de l’Interior en l’etapa de la transició dient “A partir de ahora seremos libres, y al que no quiera ser libre, LE OBLIGAREMOS A SER LIBRE«. Sembla que tornem a tenir tocs dictatorials dels qui diuen defensar la llibertat.
Autor: Alfredo Benosa