He escrit moltes vegades en aquests articles d’opinió sobre el procés català. He dit sempre que no creia amb la revolta dels somriures que des de 2012 han estan venent. He escrit que la independència s’aconsegueix a les barricades, si més no, en el sentit de què si es vol fer una revolta no es pot fer dintre la legalitat i per tant es té que està disposat a rebre les conseqüències.
Ara estem en aquest escenari, el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica d’una tacada, tot fet amb un tint de democràcia i legalitat, que no ha tingut res a veure ni amb la democràcia ni la legalitat, ja que s’ha aprovat unes lleis prou importants sense donar possibilitat ni de ser estudiades en detall, ni debatudes, encara que solament fos per salvar l’estètica davant del món que deien que els estava mirant. Envers aquest debat hem assistit a una rècula de retrets mutus, d’aquí era menys demòcrata, això si, sempre en nom de la pobre democràcia. Com a acte revolucionari i de trencament ha estat de llibre, malgrat que si haguessin sigut més valents, haurien d’haver declarat la independència unilateral i no fer dos dies de mal teatre , però que serviran d’excusa pel martirologi del Govern català davant “les agressions” anti democràtiques de Madrid. Els que s’han saltat les lleis que els hi ha donat la possibilitat d’estar en un parlament sortit d’unes eleccions autonòmiques, d’una autonomia recollida en la Constitució espanyola, i una Constitució aprovada per tots, declaren anti democràtiques les accions empreses pels que defensen la Constitució, que ens agradarà més o menys és el que ens dóna les regles del joc.
La Llei del Referèndum es basa per la seva aprovació, en les resolucions aprovades pel mateix Parlament de Catalunya que ha expressat de manera continuada i inequívoca el dret de Catalunya a l’autodeterminació, invocant els Pactes sobre Drets Civils i Polítics i sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 19 de desembre de 1966, ratificats i en vigor al Regne d’Espanya des de 1977 –que reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació com el primer dels drets humans. El que no explica és quin són els motius que reconeix el Pacte perquè els pobles tinguin dret a l’autodeterminació, i Catalunya no entra en cap dels supòsits, però alegen que la resolució de 1966 ha quedat antiquada i ells (el govern català) es sent tractat com a colònia per Espanya, i amb això ja en tenen prou.
Quant a Llei de Transitorietat que no es posarà en vigor si no surt el SI al referèndum, té més forats legals que un colador, forats reconeguts pel mateix govern català, què diu que com que és un text transitori fins a la proclamació de la Constitució catalana ja ho anirà solucionat sobre la marxa.
Hi ha un capítol que crec que molts independentistes no han llegit, és el de la doble nacionalitat, a on totes les persones empadronades a Catalunya abans del 31 de desembre de 2016 automàticament passaran a tenir la nacionalitat catalana i en l’article 9 especifica que l’atribució de la nacionalitat catalana no exigeix la renúncia de la nacionalitat espanyola ni de cap altre. Tot això si es proclama la independència.
No entenc tants esforços per ser independents per després seguir sent espanyols per la doble nacionalitat, o ho entenc massa, perquè seria una manera de salvar els mobles, doncs difícilment aconseguirien el reconeixement com a país, ja que si es donés validesa a un referèndum fet fora de les lleis del país obriria una porta d’incert resultat, ja que entre altres, els corsos a França, els bavaresos a Alemanya, els llombards a Itàlia també podrien proclamar la seva independència unilateralment, és més, Europa ja ha avisat que Catalunya quedaria fora la Comunitat Europea, per tant amb el passaport català no podien ni anar a Andorra. Aquesta solució és la solució dels revolucionaris de cafè que diuen fer un salt al buit però amb xarxa de protecció a sota. Un nyap difícil d’encaixar i d’entendre.
Autor: Alfredo Benosa