Després de la diada de l’11 de setembre de 2012 l’independentisme català va dir que començava al seu viatge a Ítaca, arribar-hi seria la independència, segurament pensant que el viatge a Ítaca d’Ulisses va ser força accidentat. Han passat set anys de viatge i ara que sembla que es veu la costa d’Ítaca, encara que pot ser que no ho sigui, ja que Ulisses va estar molts anys perdut, a alguns els tremolen les cames i salten del vaixell, mentre d’altres els empenyen fora per pensar diferent, i una força amagada, les deesses de la CUP, inflen el velam impedint que el capità afluixi el pas de la nau.
La tripulació que fa cinc anys va sortir de port, en un principi no estava massa convençuda d’iniciar el viatge, però la pressió del poble i pot ser per tapar-se les vergonyes els varen empenya a pujar a la nau.
Varen creure veure les costes d’Ítaca el 9 de novembre de 2014 però va ser un miratge. Més tard varen tocar port el 27 de setembre de 2015 a on el capità Mas va reclutar la tripulació d’en Junqueras per aconseguí, Junts pel Si, el salt definitiu, però ni així varen aconseguir posar rumb a Ítaca, llavors varen haver d’enrolar deu estranys companys de viatge per acabar d’engrandir la tripulació, però pocs dies després aquests es van amotinar, acabant amb el capità Mas, i enviant-lo a la paperera de la història com ells mateixos varen dir.
El nou capità Puigdemont va agafar el timó de la nau el 16 de gener de 2016 amb la promesa de portar l’expedició a port en divuit mesos, malgrat tots els esculls, tempestes, Constitucionals i el que es poses per davant amb el lema “Ítaca Si o Si,” però els Déus dels vents no li han posat gens fàcil, el que fa que perdi membres de la seva tripulació, metre els tripulants del primer oficial Junqueres i els deu embarcats a darrer moment van sortint indemnes de totes les tempestes una mica amagats a la bodega de la nau, mentre les ones escombraven la coberta.
Fa uns dies va ser tirat per la borda el conseller Baiget acusat de traïdor a la causa per no pensar igual que el capità, el primer oficial, i les deesses de la CUP, la mala maror al vaixell va ser notable, avui el capità Carles Puigdemont ha sacrificat a quatre membres més de la seva tripulació per fer contents als seus aliats, el motiu no ha quedat clar, doncs no els han cessat, perquè segons Puigdemont no té cap motiu per fer-ho, tampoc han dimitit, diuen que han fet un pas al costat, un eufemisme molt elaborat quan al costat hi tens el precipici.
La crònica del fet s’ha explicat depenent del cronista, ja que mentre pels embarcats era una demostració de fermesa i decisió per arribar a port, pels altres era la constatació de què la tripulació està revoltada, espantada i esgotada, en poques ganes d’arribar a port, ja que els esculls que tenen per davant els poden fer perdre el seu patrimoni personal, una cosa és fer la revolta dels somriures i l’altre és rebre patacades.
Mentrestant, els Déus de Madrid es posen tots d’acord perquè la nau no arribi a Ítaca, fins i tot el nou Déu de la cueta, el que diu que cerca un port per què els navegants de la nau siguin feliços, però que no serà mai Ítaca, està al costat del Déu que no fa mai res, igual que el Déu ressuscitat que tempta als navegants amb una Ítaca dintre de l’Ítaca més gran, també el que aspira a ser Déu està d’acord en que no arribin.
Queden setanta-set dies de viatge, i els de la nau encara no tenen cap ormeig preparat per anar cap a port, avui han dit que dimarts si posaran, tots junts, tot mancomunat perquè el capità Puigdemont està fart de veure com el primer oficial Junqueres i els de la seva tripulació no tenen ni una rascada mentre els seus estan plens de nafres i alguns passats per la quilla.
Autor: Alfredo Benosa