El dimecres 13 de setembre, va morir a Sevilla Miquel Masreal, sindicalista convençut, un dels fundadors del PSM, persona integra amb les seves idees que com molts en aquells moments de la transició va lluitar per les llibertats i per poder aconseguir el que ara tenim, malgrat sembli poc als que no ho van viure, que en vers de donar les gràcies a les persones com en Miquel per poder dir el que ara diuen, consideren que va ser una baixada de pantalons davant els hereus del franquisme i que s’ha de destruir tot lo aconseguit a la transició del 78, que ja no serveix, insultant als que la varen fer titllant-los de covards. Gràcies Miquel i a tants com tu per aquesta “covardia”.
Vaig conèixer en Miquel a començaments de l’any 78 quant li vaig anar a fer-li una entrevista per la revista UC d’Eivissa perquè m’expliques una pica baralla que tenien entre USO i UGT. Des de llavors vàrem passar moltes coses junts, va sortir una gran amistat que ha durat sempre, malgrat les nostres idees polítiques no coincidien, ja que en aquell temps jo militava a CNT de Maó.
Vull arribar amb això a un acte conjunt de les centrals sindicals USO-CCOO-CNT-UGT-CSUT que va tenir lloc a Maó l’any 1978 al cine Victòria. Cada sindicat tenia un temps per explicar les seves propostes davant un nombrós públic. En Miquel participava per USO i jo per CNT. Aquell dia vaig perdre del tot la meva fe amb la política, i vaig comprendre lo fàcil que és manipular les masses. Avui faré examen de consciència i ho explicaré. Si algú llegeix els meus comentaris potser entendrà perquè moltes vegades són tan càustics cap a la classe política.
Vaig preparar el míting del Victòria després de sopar amb una companya del sindicat, que per desgràcia també ens va deixar per sempre. Després d’escriure, sobretot ella, una cosa en bastant cara i ulls, em vaig dedicar a posar els tocs anti sistema, propis de la CNT, com les parides que ara veig a la CUP. Com a bon àcrata vaig carregar contra els hereus del franquisme, que s’havien tornat de cop tots demòcrates, que ens seguien reprimint, contra tots els partits que havien firmat els pactes de la Moncloa, que el programa de la CNT no era de pactes, sinó de lluita, per tant revolucionari i vaig acabar-lo agafant una octaveta, que ja n’he parlat altres vegades, feta el 1910 que es diu Los Ilegales i vaig posar un fragment al final de l’escrit, que l’endemà el diari Menorca ho reproduïa amb aquesta crònica. “ El representante de CNT terminó diciendo “ La ley es yugo y quien no quiera estar bajo este yugo tiene que romperlo, hay que terminar con la explotación del hombre por el hombre”.
En el moment de dir això mentre pensava que m’enviarien a pastar fang per demagog i desfasat , una ovació tancada de tot el públic em va tornar a la realitat, i vaig perdre tota la fe en el poble, pensant que en quatre paraules solemnes i molta demagògia els farien fer el que volguessin. Han passat 39 anys i encara ho penso més, amb tota la caterva de polítics demagogs que tenim, que en quatre paraules dites en el moment que la massa les vol o necessita escoltar, sempre en contra d’algú, mai en propostes series i factibles, treuen els vots suficients per solucionar-se ells la vida. Eren més raonables les propostes que varen fer els altres sindicats al Victòria i possibles de dur a terme que les meves soflames revolucionàries, però qui es va emportar l’ovació de la nit varen ser les meves elucubracions.
Acabaré tornant en Miquel, un gran amic que sempre ens teníem en els moments difícils, perquè per una festa o un sopar tothom és amic, amb ell no era així, compartíem també els mals moments mutus i ens animàvem l’un a l’altre i ens rèiem de les nostres males històries. També rèiem quan li fotíem un gol a la vida, que també ni vàrem fer. Estaràs sempre en el meu record.
Autor: Alfredo Benosa