Dijous passat tota s’esquerra balear va tornar a votar contra una proposta parlamentària presentada per C’s on demanava que es Govern fomentàs s’ús i s’estudi de ses modalitats a s’escola i en es medis de comunicació públics. Sa proposta de C’s també demanava que es diari de sessions de parlament balear que transcriu ses intervencions des diputats recollís fil per randa es mallorquí, menorquí i s’eivissenc que usen a ses seves intervencions sense estandarisar-les fins a s’extrem que, com digué Xavier Pericay, hi ha diputats que no se senten reconeguts. PSIB, Més, Podem i PI hi votaren en contra. PP i C’s, a favor.
C’s presentà dijous passat una PNL on demanava fomentar s’ús i s’estudi de ses modalitats a s’escola i a IB3 – S’esquerra s’aferra a tòpics i clixés superats
Sa Fundació Jaume III deplora s’aversió que produeixen ses modalitats a tota s’esquerra balear i an es PI. Aquests partits parteixen de sa falsa premissa que ses modalitats, que circunscriuen erròniament només a un àmbit familiar i privat, se conservaran de totes maneres ja que poden coexistir amb una llengua estàndar que les arracona. Això pot passar a sa Part Forana on es fet que sa gent xerri normalment mallorquí compensa s’influència de lo que aprenen a s’escola. Això no passa, emperò, en aquelles bandes on es mallorquí (es mateix raonament val pes menorquí/eivissenc) ha deixat d’esser s’idioma familiar i social. Es català que aprenen es castellanoparlants i ets immigrants ja no és mallorquí, sinó un català molt més acostat a lo que xerren a Girona que a lo que sempre hem xerrat a Mallorca. Aquest efecte diglòssic s’evitaria si a s’escola també s’ensenyàs un mallorquí –tot lo formal que se vulgui– molt més acostat a sa llengua viva de Mallorca, seguint per exemple es llibre editat pes Govern i s’IEB fa tres anys “Les modalitats insulars. Recull de formes lingüístiques normatives de les Illes Balears” (Ed. IEB, 2013).
Per altra banda, no entenem que es diputats de s’esquerra balear exigesquin que es locutors d’IB3 xerrin un català estàndar en es programes més formals com ets informatius quan sa majoria d’ells, a un àmbit de màxima formalitat com és un parlament autonòmic, fan tot lo contrari i segueixen usant es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc. Mostren es llautó amb sa seva incoherència.
S’esquerra balear i es PI s’aferren a tòpics i clixés superats. En primer lloc, confonen llengua amb estàndar; i dialecte amb modalitat. Hi ha moltes formes dialectals de Balears que, tal com demostra “Les modalitats insulars. Recull de formes lingüístiques normatives de les Illes Balears” (Ed. IEB, 2013), són admeses per sa normativa i que podrien formar part des model de llengua formal –i que en una petita part ja hi formen part– que utilisen es llibres de text o es medis públics. Ademés, es diputats ignoren que un estàndar por estar basat en un dialecte (model centralista), en tots es dialectes (model composicional) o haver-hi un estàndar per cada dialecte (model d’estàndars autònoms). S’actual estàndar està basat en un dialecte: es català central. Lo que es nostros polítics s’haurien de demanar és perquè han acceptat per Balears un model centralista que té per referència Catalunya i no Balears a pesar de sa nostra indubtable riquesa lingüística. Si es catalans tenen es seu propi estàndar i es valencians també, mos demanam per què es balears no podem tenir es nostro estàndar propi que reculli sa nostra forma viva de xerrar. Tal com passa a moltíssimes altres bandes.