El Congrés del PSOE ha inclòs la proposta del PSC, que es reconegui que Espanya és una nació de nacions per aconseguir un encaix de Catalunya dintre de l’estat espanyol. Aquest punt, perquè sigui efectiu, haurà de ser debatut a les Corts espanyoles per tal de modificar la Constitució i que així quedi recollit, tràmit llarg i farragós que dubto molt que es produeixi. Per tant un brindis al sol.
Pels catalans això arriba massa tard, ja que significa que “us reconeixem com a nació, però dintre d’Espanya,” i aquesta pantalla molts ja la tenen passada. Encara els i retrona dintre del cap el famós, “ Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán” dit per Zapatero el 13 de novembre de 2003 mentre feia campanya de suport a Pasqual Maragall per aconseguir la presidència de la Generalitat i que molts veren creure. Resultat d’això va ser la pèrdua del poder a Catalunya de CiU després de vint-i-tres anys ininterromputs de govern de Jordi Pujol.
El febrer del 2004 el tripartit comença la tramitació del nou Estatut, del que Convergència se’n desmarca, i no és fins un dia abans de la votació final el 30 de setembre de 2005 quan Artur Mas i dóna suport en incloure, entre altres coses, que Catalunya sigui reconeguda com a Nació. Amb Zapatero que s’havia instal·lat a la Moncloa uns mesos abans, no hi havia excusa per no complir el que s’havia promès.
La tramitació a les Corts espanyoles de l’Estatut, va ser un exercici de passar-hi la llima, amb la complicitat del PSOE que governava, tal com havia dit Alfonso Guerra que farien, i Esquerra Republicana es desmarca del text que surt a les Corts, donant-hi suport CiU amb el pacte entre Zapatero i Mas per mantenir el terme Nació, encara que fos en el preàmbul de l’Estatut.
Finalment el 30 de març de 2006 és aprovat l’Estatut llimat, amb els vots en contra del PP que diu que el portarà al Tribunal Constitucional. L’Estatut s’aprova en referèndum pel poble català el 18 de juny amb una elevada abstenció, ja que únicament varen votar el 48’85% del cens electoral.
Quatre anys més tard el 2010 arriba la sentència del Constitucional, retallant els punts més polèmics del text, com que Catalunya és una nació, per tant els catalans estan sent governats per un Estatut que no han referendat, ja que va ser modificat després d’aquest referèndum.
Amb tots aquests antecedents no entenc com hi ha qui s’estranya de la deriva independentista de Catalunya, ja que s’ha viscut en un estat de constants greuges, i per molt que es digui que s’ha aprofitat per a molts polítics, ara independentistes, quan no ho havien sigut mai, que s’embolcallen amb la bandera per tapar les seves vergonyes, malgrat això, s’ha creat un terreny adobat per seguir als que proclamen una manera diferent de govern i de país, fora d’Espanya.
Ningú a Catalunya que no sigui del PSC es creu la fórmula de nació de nacions, ja que està sobrepassada i representa el final del procés independentista. L’incompliment de les promeses fetes per Zapatero, són les que han portat les postures a un extrem en què no hi ha marxa enrere, ni espai per les terceres vies que proposen. Una proposta per quedar bé, ja que Sánchez ja ha dit a Rajoy que el tindrà al costat per defensar la unitat d’Espanya.
Paral·lel amb ambigüitats és el discurs de Podemos sobre aquest tema, que aconsegueix que no se’l creguin ni els independentistes catalans ni els constitucionalistes espanyols, està però no està, pot ser per això, el PDCAT s’ha abstingut en la votació del debat de censura, mentre l’altre soci de JuntsxSi, Esquerra Republicana a donat suport a Iglesias. Serà que el PDCAT representa la dreta catalana, i en el fons, prefereix seguir amb el PP que no pas donar suport al programa de Podemos?.
Autor: Alfredo Benosa