La majoria d’espanyols hem hagut d’esperar anys per arribar a conèixer els esdeveniments de final del S XV i principis del XVI. Ara, a la fi, sabem que Cristòfol Colom parlava català, que la recerca de les noves rutes cap a les Índies va ser finançada per banquers valencians i que l’expedició va sortir de Catalunya. Molt del que, quan jo estudiava, vam donar per fet de la reina Isabel no passa de mite i manipulació oficial de la història. Compte! Això no és un retret cap al meu mestre de «ciencias sociales» quan ens explicava història. Al contrari, ell em va obrir la porta a qüestionar-ho tot i tractar amb respecte allò que és diferent del que crec ( o del que m’han fet creure ). Sobretot em va fer veure la necessitat de tenir paciència amb els qui encara no hi han arribat: gran mestre! No, no, no. En aquest article no s’amaga un retret cap a cap docent d’aquella època, sinó cap als que actualment magnifiquen l’educació que vam rebre i s’atreveixen a comparar-la amb la que reben els nostres fills. L’EGB va ser educació franquista, ni més ni menys. Però tampoc no va ser cap drama: les persones humanes tenim la sort de poder desaprendre i gaudir aprenent de nou tota la vida!
Això passava perquè el coneixement de la història estava en mans de poca gent i ens arribava el que ens arribava. En canvi la història recent s’escriu a una velocitat vertiginosa. La revolució de les TIC ens permet analitzar-la, escriure-la i divulgar-la de forma moltíssim més ràpida i barata. A més, facilita el contrast d’informació. Ara, amb el mòbil a la butxaca, la disposició documental és molt més extensa i el problema ja no és trobar el que cercam sinó destriar-ho de forma correcta i eficient. Ara ja sabem que la crisi econòmica a Espanya té origen en una llei de 1998. Aquesta llei obligava a l’administració a justificar per què el sòl havia de ser no urbanitzable en comptes de justificar si es podia urbanitzar, que és com s’havia fet fins llavors. Aquesta liberalització va portar a la bombolla immobiliària que encara pagam. També sabem tots qui va tenir aquesta idea i tenim prou indicis per sospitar per què.
També sabem que el disseny de xarxes de comunicació estatals, absurda en termes econòmics, té rerefons polític. Les autopistes, autovies i «aves» es construeixen per atracar la perifèria espanyola cap a Madrid, sense més objectiu que aquest. De passada, aquestes infraestructures passen per terrenys que pertanyen a llinatges rellevants en l’època de la dictadura. Ara hi poden construir noves i suculentes urbanitzacions que fan créixer la seva capital i el seu capital.
També sabem que a partir de l’any 1996 es va produir una involució de l’estat de les autonomies. Es va passar de parlar de la necessitat d’una tercera descentralització cap als ajuntaments a la demonització de les administracions autonòmiques. Es va penjar una gran bandera de 244 metres quadrats a la Plaza Colón de Madrid i es va començar a qüestionar l’estat de les autonomies i a bombardejar l’opinió pública amb la idea que el centralisme administratiu és més eficient. A les illes ho hem patit amb un tracte colonial crònic i consentit pels polítics del PPSOE i, darrerament, els de Ciudadanos. Aquests fets també expliquen que el fet de deixar-nos parlar en català no va ser un dret recuperat sinó una concessió temporal que se’ns havia fet. Els artífexs del valencià, el bal·léà, el LAPAO i el TIL anomenen despectivament «catalanistes» als que fem ús d’aquest dret.
Ara sabem que la constitució espanyola no es va redactar amb l’objectiu de consolidar un estat democràtic: va ser un gran pacte d’equilibri entre mantenir un estatus de poder per part de determinats llinatges i persones i el principi de subsidiarietat representat en els governs autonòmics. El consens polític que ho ha fet possible, de pas també ha servit per tapar i reproduir la mateixa corrupció que existia durant les monarquies, les dictadures i les restauracions que formen el «pachwork» de la història d’Espanya. Els polítics en el poder van continuar fent negocis amb decisions d’àmbit administratiu. Ara el pacte constitucional no serveix ni per a això i, en canvi, la política de Madrid està orientada a mantenir-lo a qualsevol preu: va mel per mantenir les balances fiscals!
Tenim escrita una nova pàgina de la història d’Espanya, que explica com els governs de Madrid han volgut convertir Madrid en una gran metròpoli, amb colònies perifèriques i «dumping» fiscal inclòs. Prest sabrem com continua.
Autor: Joan Forcada