A trenta i tants anys vista de l’Estatut d’Autonomia ens han tret la manta de la bonança econòmica. Ens han tret o ens hem tret, però jo dic que ens han tret. El cas és que ens trobam en una nova realitat destapats i mig en pèl. Davall la manta que ens tapava també hi covava una niarada de corruptes, que és una manera de no dir-lis lladres. Es movien un poc i sabíem que hi eren, però com que noltros estàvem ben tapadets i encovonadets en allò de “el modelo Balear” fèiem veure que no ho sabíem. També ens hem adonat que la roba que duim posada ens ve curta. No, no, no. No hem posat un programa de rentadora que no toca: el més d’un catorze per cent de dèficit fiscal ens el van encolomar des del primer dia. Així és impossible tapar vergonyes com el fet de ser la comunitat amb els nivells més baixos de despesa sanitària, de pensions …. I mentrestant el vent bufa fred. i l’hivern s’atraca. Una economia abocada cada vegada més als serveis, amb productivitat lligada a salaris que baixen en un país on el PIB puja.
Aquí, a les Illes, esperem poc dels governants estatals. Poc faran Rajoy i Sànchez més que continuar munyint. Iglèsias ha muntat un joc de rol on decideix des de Madrid quins polítics poden governar a Balears. I Rivera, ai en Rivera! (ostres!, d’on ha tret tants doblers i tant ràpid per pagar les campanyes electorals a Andalusia i per tot arreu?), aquest és fum de formatjades: des de Catalunya o Madrid no té cap proposta per a noltros. Ni una. Aquí l’única proposta vàlida és la que es planteja directament on es talla el bacallà. Us asseguro que podrà resoldre més un polític tot sol, des d’un partit d’àmbit illenc i conscient de qui el vota, que un nombre quatre d’una llista de partit estatal, comparsa obedient i abeurada de la cultura del peloteo.
Però estic tranquil: Hi ha lloc per l’esperança.
Autor: Joan Forcada Moll