Si quedaven pocs ponts pel diàleg, l’1 d’octubre es varen trencar tots. Quan a les vuit del matí Jordi Turull va dir que el cens era universal i que es podia anar a votar a on es vulgues o pugues, les poques garanties que tenia aquest referèndum varen quedar en res, lo important no era el referèndum, com es fes no importava gens, ja que la decisió de marxar estava presa de feia temps, i el resultat estava garantit perquè els que anirien a votar serien els del SI. Les carreges policials varen donar la fotografia esperada des de temps per Govern de la Generalitat per tal de fer veure al món la brutalitat de la policia espanyola, de les forces d’ocupació carregant contra els votants, i si hi havia sang, millor, més impactant seria. Ara sí que el món ens mira i ens veu, amb la consigna d’urnes contra porres, la democràcia contra la repressió, sense dir que aquesta democràcia neix d’un acte totalment antidemocràtic. Com sempre qui va rebre va ser la tropa, perquè els generals ni tan sols varen anar a votar a les seves meses, per evitar els aldarulls ho varen fer als pobles dels voltants que estàvem més tranquils, com sempre la tropa lluita pels seus cabdills mentre aquest dirigien les operacions a resguard.
Qui ha guanyat amb tot això?, difícil de saber, com sempre tots dos bàndols es senten guanyadors. Des de la Generalitat anuncien el resultat i xifren la participació en més de dos milions de persones, malgrat les paperetes i urnes requisades i que no es va poder fer amb normalitat, no diuen que va haver-hi persones que votaran en més d’un col·legi electoral. D’aquests vots, com era de preveure, el 90% són afirmatius. Des de Madrid diuen que es va aturar el referèndum, i que no va existir.
Malament n’ha sortit el govern central d’aquest envit, ja que ha aconseguit donar la fotografia que la Generalitat volia, ha fet sentir desemparats als catalans que no estan per la independència i ara es senten arraconats en aquesta situació. També per la demagògia dels partits d’esquerres que aprofiten per pescar dintre del mar revoltat. Ahir Pablo Iglesias sucava pa amb la sang dels ferits a Barcelona, carregant contra Rajoy, demanat diàleg amb Catalunya, omplint-se la boca de llibertats, per acabar dient el de sempre, una solució per l’encaix de Catalunya dintre d’Espanya, tampoc està per la independència però no ho diu obertament per si agafa algun vot despistat. El PSOE que també juga a veure-les venir, per una banda dóna suport al Govern i per un ‘altre l’acusa de repressiu, també fent càlculs electorals.
Des de la Generalitat expliquen que ara si, ara Europa i el món haurà de prendre part. Poca memòria històrica dels polítics catalans amb Europa, veient el que va passar als Balcans, i que de posicionar-se a favor d’una Catalunya que es declares independent ignorant la Constitució espanyola, les declaracions d’independència dintre d’Europa es produirien en cascada, i això és el càlcul que la Generalitat té equivocat, per molt que l’interessi internacionalitzar el problema, com a molt acabarà amb una estirada d’orelles al govern espanyol per les formes, però que en el fons faci de garant dels drets constitucionals a qualsevol preu, com Turquia fa de tap als immigrants. Europa sempre mira cap a un ‘altra banda mentre ens surti beneficiada o reforçada.
Aquests resultats pseudo democràtics serveixen de coartada al govern català per portar-los al Parlament i proclamar, segons la Llei de Transitorietat, la República catalana, una manera de no fer una DUI, fent-la de fet, serà l’acte final de la farsa vestida de democràcia que va començar a començaments de setembre.
Després de la repetició constant durant anys del mateix mantra, fins a fer-ho calar a una bona part de la societat, com és, seguim en el franquisme, Espanya ens roba, ens maltracta, ens persegueix, nega les nostres llibertats com a poble, no ens deixa votar, etc. arribats aquí solament queda un camí, i es tira endavant, no hi ha retorn, a on portarà és difícil de saber, per uns, a una vall fèrtil i prospera i per altres a un penya-segat en el què cauran sense remei.
Autor: Alfredo Benosa