He explicat alguna vegada que després de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, vaig enviar un escrit a un amic periodista en què li deia que històricament les independències s’aconseguien amb lluita, al final de l’escrit em feia/li feia les següents preguntes:
Creus que si Esquerra Republicana (que ja hem vist el seu paper al tripartit) juntament amb altres partits que portessin la Independència amb el seu programa electoral i guanyessin les eleccions per majoria, tindria el que s’ha de tenir per proclamar unilateralment des de la Generalitat la Independència de Catalunya, o bé tornaríem a parlar de terminis per “negociar” amb Espanya?
Creus que Europa ens reconeixeria i ens obriria les seves portes com a nou país, si es fes de manera unilateral, amb el que això suposaria de precedent cap a altres zones d’Europa?
Qui diu al poble que des de les lleis actuals es pot aconseguir la llibertat i la independència és un entabanador, perquè les lleis actuals ens parlen de la unitat d’Espanya, i els espanyols no les canviaran perquè ja els hi està bé així, ho haurem de lluitar, i no al Parlament, perquè les llibertats sempre s’han aconseguit a les barricades.
Això li vaig escriure a finals de setembre de 2012 i des de llavors quan parlava amb els meus amics indepes, i m’explicaven lo de la revolta dels somriures, jo com un mantra sempre repetia el mateix “La independència s’aconsegueix a les barricades”, el que em portava a ser tractat, en el millor dels casos, de català defectuós per no creure amb la paraula del líder i la revolta pacifica. Amb el temps i per salvaguardar les bones relacions familiars i l’amistat amb els amics de tota la vida i l’espera de què passes la tempesta, el tema procés va està esborrat de les nostres converses. Aquí la meva autocrítica és que durant molt temps repetia sempre el mateix com un lloro i no cedia mai, pontificant al final de cada conversa “el temps em donarà la raó”.
I el temps m’ha donat la raó, tots sabem el que ha passat i com ha acabat la revolta dels somriures. He de reconèixer que els polítics han arriba més lluny del que pensava, però al final han acabat deixant als seus seguidors sense fer efectiu el que s’havien compromès, malgrat que aquests surtin sota la pancarta de Som república. Aquests polítics quan diuen que fan autocrítica, encara s’amaguen darrere al poble i el posen com excusa per no haver seguit endavant, dient que temien per la seva seguretat, que no tenien previst que l’Estat espanyol reacciones amb aquesta violència i el nul suport internacional. O sigui que en vers de demanar perdo per haver-los portat a un carreró sense sortida, per no tenir previstes estructures d’estat, per no haver lligat suports internacionals , per la pèrdua inclús de l’autogovern, encara els han d’agrair la seva reculada a fi d’evitar-los escenes de violència. Al final s’han adonat que la independència s’aconsegueix a les barricades, i ara s’agafen tots a les eleccions del 21D, inclosa la CUP malgrat que les consideri il·legals, amb llistes separades per deixar palesa la cota de poder de cada partit, amb l’acceptació que la via unilateral és impossible, amb moltes veus que diuen que el problema de l’independentisme ha sigut les presses per arribar a la república i que a partir d’ara, a poc a poc i dintre del marc constitucional, o sigui, impossible. Vist tot això crec que l’autocrítica que es fan és totalment falsa, no reconeixent els errors propis o que el poble els va empènyer a arribar a un punt que no tenien previst. Com deia la meva amiga de la CUP, amb bastant mala idea “Jo els voto per veure que fan, encara que estic segura que no tenen ni idea del que faran l’endemà”. Ara ja ho hem vist, anar-se’n a Brussel·les i posar la seguretat del poble com excusa.
Autor: Alfredo Benosa