Tornem a estar engrescats amb el debat del canvi d’hora. Cada mig any el mateix tema, les persones que diuen passar dies fins a adaptar-se, l’excusa de l’estalvi energètic, que això sí que és computable i ha quedat clar que és irrisori. No sé si serà perquè sóc molt anàrquic en horaris però a mi no m’afecta gens, i quan escolto tots aquests arguments, inclosos els que diuen que els fa entrar en depressió, em sona a xinès. El govern d’Espanya ha creat un comitè d’experts perquè comencin a debatre el tema, no hi ha res millor que un comitè d’estudi perquè les coses s’allarguin i no s’arribi a cap solució, cada un defensa les seves idees amb convicció, des dels que diuen millor deixar-ho com està, canviant cada mig any, els que troben totes les virtuts a l’horari d’estiu, i els que creuen que seria més racional mantenir tot l’any l’horari d’hivern, seguiran discutint i no arribaran a cap acord.
Personalment crec que és més racional, si s’ha de triar un sol horari, mantenir el d’hivern tot l’any. Estem en el fus horari d’Alemanya per una decisió de Franco per anar en l’hora de Berlín. Tenint en compte el petit detall que el sol surt per l’est, vol dir que amb la mateixa hora de rellotge, quan a Alemanya és nit fosca, aquí encara tenim llum de dia, pel que els nostres horaris estan trastocats, però com que portem setanta-vuit anys així, molts ja hem nascut amb aquesta anomalia i ho troben normal, com poden trobar normal els habitants dels països nòrdics o els de l’extrem sud de l’hemisferi austral, passar temporades pràcticament de foscor, i altres en què el sol pràcticament no es pon, seguint amb la seva vida normal, als habitants d’aquestes zones poc que els deu importar el canvi horari, si és que el fan, potser ens queixem de vici, ja que al viure al paral·lel 40 nord, que per cert passa per la Naveta d’es Tudons, tenim un cert equilibri entre hores de sol i foscor i fem una muntanya de cada canvi horari, com si tinguessin un horari tan rígid que mai anessin a dormir una hora més tard o més prest.
Explicaré un parell d’anècdotes de canvis d’hora, per entendre el perquè dic que tot el problema radica amb el rellotge. Fa uns anys vaig anar amb uns amics a les Maldives, allà van amb l’horari solar, pel que el mes de maig el sol sortia a les 6 del matí i es posava a les 18,10. Tot anava adaptat en aquest horari, inclosos horaris de menjador a l’illa ressort que estàvem, el sopar acabava a les 20,30, amb el detall que si arribaves a les 20,30 el bufet estava recollit, i no quedava res per sopar. L’hora final de tots els àpats volia dir això, hora de tancament, per tant seguint amb la norma, a les 23,00 tancaven els bars i cada ovella al seu corral. Una amiga del grup estava molt molesta perquè estan de vacances s’havia d’aixecar a les vuit del matí. “Jo no vaig de vacances per aixecar-me a les vuit”. Li vaig donar la solució més senzilla, que era que fes com a Barcelona, que avances el rellotge dues hores en relació al sol i s’aixecaria cada dia a les deu. No la vaig convèncer i va passar el viatge remugant, era una qüestió purament de percepció quan mirava el rellotge, que li va amargar les vacances.
Vaig estar una setmana navegant per l’Àrtic en ple solstici d’estiu, en què el sol estava present amb la mateixa intensitat les vint-i-quatre hores del dia, i vaig seguir amb el meu cicle vital normal, aquí sí mirant el rellotge, menjava quan tocava i anava a dormir, i dormia, les vuit hores de rigor, això sí, tapant totes les escletxes per aconseguir foscor.
De les vegades que he creuat l’atlàntic he solucionat el jet-lag, adaptant-me, just arribar, a l’horari local, tan d’anada com tornada, encara que això representes estar trenta-cinc hores sense posar-me al llit, sobretot si havia pogut dormir a l’avió.
Per cert, els moixos de casa, que no porten rellotge, no ho noten gens.
Autor: Alfredo Benosa