Rajoy diu defensar els drets dels catalans, al manco d’aquells que volen conviure en el marc d’una Constitució no refrendada pels que encara no arribem als 58, que som molts. Quan es va votar només hi havia dos canals de televisió controlats per l’estat i la gent no disposava d’internet. Hi ha coses que han baratat i coses que no. Rajoy és d’un partit conservador que al 78 no volia rompre amb el règim franquista. A l’hora d’aprovar-la només vuit dels diputats d’AP van votar a favor d’ella, cinc van votar en contra i tres es van abstenir. Ara tots els del PP la volen conservar a qualsevol preu. Això no ha baratat al partit de Rajoy, segueixen fidels a la seva filosofia conservadora de no canviar res. La gent que va votar la Constitució no ho era conservadora i si que volia canvis. Del pas que va a Rajoy li passarà com al patriarca Abraham que no va ser capaç de trobar deu persones justes. Rajoy no trobarà a Catalunya ni deu catalans d’aquests que diu defensar.
Les regles democràtiques del sistema autonòmic espanyol es fonamenten en equilibris. Es va dissenyar un equilibri electoral entre la concentració dels vots en les circumscripcions, necessaris per representar cada territori, i la llei D’Hondt per compensar la fragmentació i potenciar la formació de majories. De vegades això s’ha qüestionat amb el propòsit velat de minar la descentralització. També es va dissenyar un equilibri per elaborar els estatuts d’autonomia: la proposta sortia del parlament autonòmic, seguidament l’havien de «cepillar» al Congreso i el resultat final havia de ser refrendat pels ciutadans de la comunitat. Així l’estatut, amb categoria de llei orgànica, esdevenia de tots. Quan en el temps de Felipe Gonzalez es va eliminar el recurs previ d’inconstitucionalitat es va rompre un equilibri molt important entre l’estat i les autonomies. L’estatut quedava en mans d’un possible recurs d’inconstitucionalitat que podia fer que el Tribunal Constitucional determinàs la seva última redacció diferent del que els ciutadans haguessin votat en referèndum. Vet aquí el que ha passat a Catalunya.
El TC no forma part del Poder Judicial i no s’amaga l’orientació política dels seus membres, que al final acaben interpretant la Constitució sense més criteri que el propi. Un TC en hores baixes va corregir l’estatut català «cepillat» que ja havien votat els ciutadans. Entre d’altres es va carregar articles que estaven igual en altres estatuts i, sobretot, es va carregar la voluntat manifesta dels ciutadans. Potser és tot superlegal però també és difícil d’entendre. A la gent de Catalunya no li va quedar cara de beneit i va sortir al carrer per recordar-li les seves vergonyes. En aquest moment, el TC encara no s’havia auto atribuït la responsabilitat de fer complir les seves pròpies sentències amb potestat sancionadora i penal per als malcreients. Segons el Consell d’Europa això qüestiona la seva independència i la separació de poders. Per això la gent encara hi és al carrer.
Quan es va alterar l’equilibri per elaborar l’estatut, una peça clau de l’estat de les autonomies, es va rompre sense saber-ho o no el pacte constitucional entre l’estat i una gran part de la ciutadania. A partir d’aquell moment la situació ha anat deteriorant fins aquests dies en què l’actitud de Rajoy, anant en contra de les disposicions d’un estatut d’autonomia i de la mateixa Constitució a l’hora d’intervenir a Catalunya, ens ha portat definitivament al punt final del règim del 78. Arribar a aquest punt li ha portat anys, des de la recollida de signatures en contra de l’estatut fins al passat 20 de setembre i posteriors, dates per recordar. Aquests dies la gent de Catalunya i d’Espanya ha vist com es violentaven els drets fonamentals i com es posava la llei i els instruments punitius de l’estat per davant de la voluntat de la ciutadania sense que s’acompanyàs cap tipus de resposta política. La democràcia permet i obliga a donar aquestes respostes polítiques. Respectar la llei ens fa bons ciutadans i ens fa respectables, però la llei en si no té per què ser bona. Quan van matar en Puig Antich tot va ser legal però no va tenir absolutament res de bo. S’ha fet un mal us de la llei i poc importa qui té la culpa, si en Puigdemont, en Zapatero, el mateix Rajoy o el jutge que la va armar, la qüestió és que la Constitució ha acabat el seu recorregut. Només queda un llarg vetlatori fins que en trobem una de nova o acabem funcionant com els anglesos.
Mentrestant el Govern Espanyol ha desestimat, per segona vegada, la tramitació del Règim Especial de les Balears. Una proposta aprovada per unanimitat al Parlament s’ha rebutjat a la Mesa del Congreso pels vots del PP i Ciudadanos i aquí no passa res. Tot això passa al mateix temps que en Guindos, en una entrevista a l’estranger, proposa a Catalunya passar del referèndum a canvi d’una millora del seu finançament. A diferència de Catalunya, a Balears quan passen aquestes coses si que quedam amb cara de beneit i no feim res. El PNV va sortir super content de les negociacions dels passats pressupostos pel mateix motiu pel qual ara ha dit al PP que si segueix igual amb Catalunya no tindrà els pressupostos de l’any que ve. El PNV sap que l’enfilada de mils de milions que es podria assegurar per la seva comunitat només poden ser fruit d’una negociació política i en cap cas confon el finançament amb les trenta monedes de Judes. Aquí, a Balears, depenem de partits teledirigits que no passen vergonya de ser incoherents aquí i a Madrid per veure si cau alguna moneda. Alguna, perquè trenta de juntes mai!
Prest tornarem a tenir noves eleccions per posar polítics a Madrid. S’atraca el moment en què la feina d’aquests serà modelar de nou el funcionament de l’estat. En Rajoy, en Montoro i en Guindos, que ja haurien d’haver dimitit pels seus respectius problemes -Catalunya, el rescat bancari i l’amnistia fiscal- es tornaran a presentar i es taparan les vergonyes amb una sobredosi de patriotisme. Ells seran els «power rangers» de l’Espanya en lluita contra la dissidència constitucional. Aquí tindran la seva rèplica amb polítics superpatriotes, «minipowers rangers» que defensaran l’Espanya de Rajoy, de Montoro i de Guindos sense qüestionar res, com sempre. Si els votants de Balears, en un moment com aquest, no som capaços d’enviar a Madrid polítics i partits consagrats a defensar els interessos de Balears, des de Balears i sense matisos, tornarem a quedar amb cara de beneit. Aquesta vegada per sempre.
Autor: Joan Forcada Moll