Amb motiu del desè aniversari hem pogut veure l’homenatge que els americans han fet les seves víctimes mortes a les Torres Bessones. En veure això vaig pensar en el que varem passem a Espanya l’11-M, per descomptat amb menys morts que als EUA. En aquest homenatge vaig voler veure, que totes les víctimes són de primera categoria i no de diverses categories de 1a, 2a, 3a etc. com passa en altres llocs. Ens deien que pels carrers de Washington i Nova York, cada dia que dur aquest esdeveniment, es trobaven homenatges i tributs als que ells consideren herois, recordant tant als bombers, policies, etc. com als passatgers i treballadors a les Torres, que van donar les seves vides per salvar la d’altres.
Allà hi havia els estris del seu treball, els seus cascos cremats, les seves eines malmeses, etc., testimonis de l’horror i de la dignitat i el lliurament dels herois de l’11-S.
A la memòria i dignitat que els EUA ofereix als seus prop de 3.000 assassinats, es suma la justícia, en la persecució als culpables de la massacra des del primer minut, fins a finalitzar amb la captura i execució del cap pensant dels atemptats, Ben Laden. Davant aquests fets i les comparacions amb Espanya em venia al cap l’exclamació que feia una de les meves moltes nebodes quan alguna cosa li agradava «m’ho demano!», en aquest cas dic el mateix. «M’ho demano», em demano un país unit en la desgràcia però també en les alegries.
Contràriament les víctimes i els seus familiars de l’acció terrorista de l’11-M del nostre país fa anys que reclamen memòria, dignitat i justícia per als que, sense moure un dit, el terror va segar les seves vides. També demanen no oblidar el inoblidable, perquè aquí es va fer un maniobra de seguiment que no va convèncer a gairebé ningú i després de tants anys encara no es sap qui va ser l’autor intelectual o qui va dirigir una cosa tan cruel i tan trist com l’assassinat de gairebé 200 persones i perquè, i sí és que han agafat el culpable o si han capturat a qui se li va ocórrer la matança, que ens assabentem tots com fan en altres països. Personalment, Sr. Director, em costa creure la comèdia judicial que ens van vendre, no donar crèdit a una cosa que encara no se sap tan sols que explosius es van utilitzar.
A la Zona Zero de Nova York, com a testimonis de l’horror i també de la dignitat i del lliurament dels herois de l’11-S, hi havia els cascs cremats i les seves eines malmeses, a més de les persones, per donar testimoni, però al mateix temps com a proves del que va passar. Aquí, de les restes dels trens i els vagons, de la roba i altres estris, etc. que es va trobar en lloc dels atemptat de Madrid a l’11-M, no sabem res. Cal preguntar: On estan? O perquè algú els va destruir, si és que els destruir? Si us plau, més raons, major dignitat per les víctimes i menys política, no crec que sigui demanar massa.
Fuente: Pedro J. Piqueras Ibáñez