El darrer dia d’aquest juny, els companys del Pi d’Es Castell van organitzar una taula rodona on van participar ASHOME i VITURME, una consellera i quatre diputats del Parlament, entre els quals hi havia en Jaume Font en representació del seu partit. L’única representació absent va ser MES per Menorca. El debat era més polític que tècnic, però va ser interessant comprovar el grau de solidesa del discurs de cada partit i comprovar com alguns dels polítics presents no passaven d’expresar intencions i, en canvi, altres coneixien prou el tema per fer necessària l’assistència. Però no és el propòsit d’aquest article analitzar les intervencions i si el que es van anar destil·lant al llarg del debat.
En un principi els partits del govern només havien de regular el lloguer turístic en plurifamiliar d’acord amb la Disposició Addicional Segona de la Llei 2/2016 de l’Impost sobre Estades Turístiques. En comptes d’això, han acabat perseguint aquesta activitat perjudicant els que ja estan autoritzats i fixant uns requisits que fan impossible, per gairebé tothom, comercialitzar turísticament un habitatge. Per afegir-ne més, el retràs ha fet que hi hagi molta més oferta ara que la que hi havia l’any passat i dificulta encara més la gestió del problema. A la taula de debat es van dir algunes coses i en vam entendre altres.
El debat no va ajudar a discernir l’origen aquest cacau. Estones es deia que la llei s’havia fet com s’havia fet perquè hi ha massa gent, però el fet és que no s’hi afegeix res, només s’ofereix el que hi ha. Ni un llit més. Altres estones es va dir que era perquè el lloguer turístic dificulta l’accés a l’habitatge. En Jaume Font va recordar que el Govern, en els seus dos anys de legislatura, no havia fet una política pública d’habitatge i que això es fa amb una llei d’habitatge, no amb una llei turística. Això no els hi hauria de venir de nou als companys de parlament, ja que l’any passat el Pi va presentar iniciatives perquè es reguli l’habitatge de preu taxat i per facilitar fer habitatge sotmès a intervenció pública. Per altra banda si els procediments de desnonaments no s’agilitzen, molts d’habitatges romandran buits perquè els propietaris no estan motivats per posar-los al mercat. Els habitatges buits sempre han existit i demostren que el fet que no hi hagi lloguer turístic no vol dir que els habitatges es posin al mercat per residents. Això tampoc es resol amb una llei turística si no amb una llei d’habitatge. Qui governa o vulgui governar ha de tenir les idees més clares!
El que va sortir al debat i va quedar clar és que aquesta activitat socialitza i democratitza els beneficis del turisme, dinamitza l’oferta complementària, no respecta les competències dels Ajuntaments en planificació urbanística ni el seu coneixement de l’entorn socioeconòmic i buida de contingut el dret de tot propietari a arrendar. Aquesta llei xoca amb la llei d’arrendaments urbans, la normativa estatal de propietat horitzontal i la llibertat d’empresa. La proposta del govern fa una definició tan extensiva del lloguer turístic que deixa sense espai l’arrendament de temporada. No qualsevol lloguer per dies o per setmanes es pot considerar lloguer turístic. El nivell d’intervencionisme és gairebé intolerable.
EL PI, amb la seva esmena a la totalitat i les 50 esmenes parcials, defensa que la nova normativa respecti les autoritzacions atorgades, que permeti aflorar l’oferta existent amb un mínim de qualitat i no es desestabilitzi el model turístic que tenim. Sobretot defensa que els requisits exigibles siguin realistes.
Autor: Joan Forcada