La setmana passada vaig assistir a dos debats electorals en el marc sempre amable de l’Ateneu de Maó. En el primer, els protagonistes eren els candidats a senador/a per Menorca i en el segon, els primers menorquins que apareixien a una llista al Congrés dels Diputats.
He de confessar que m’agraden aquests debats perquè em donen l’oportunitat de veure les cares i les reaccions en directe d’aquestes persones que han assumit el repte de presentar-se a unes eleccions generals que són molt complicades perquè el vot està molt dividit, hi ha moltes opcions, sobretot d’esquerres, i les enquestes demostren empats entre uns partits que obligaran a pactar entre afins. El públic assistent, molt nombrós, m’interessa manco perquè són –som- gent de partit que no canviarà el seu vot per molts que siguin els esforços per convèncer dels candidats i candidates. Potser hi ha alguna persona en el públic que assisteixi per saber què és el que diuen, però sobretot el que es veu són cares conegudes que van a donar suport al seu company o companya, fins i tot a fer-li preguntes amb les quals es pugui lluir.
Una altra cosa són els candidats. Es troben sols davant el perill, tal qual el famós títol de pel•lícula. Ara fins i tot l’Ateneu ha tret la taula que, vulguis que no, emparava un poc als que seien darrere. Els dos dies s’han assegut a cadires així que, a més de pensar el que diuen i com posen les mans, també has de pensar en com posen les cames i els peus. No em fan cap enveja.
Tot això quant a la clovella dels debats, però i el contingut? Els programes són tots molt semblants, tots parlen de renda mínima, de modificació de la Constitució, del blindatge de drets socials, de tarifa plana en el transport aeri, el PP que torna a dir que baixarà els impostos i que ha creat llocs de feina… És per aquest motiu que crec que els electors que no tinguin el seu vot decidit, que és un sector molt ampli segons les enquestes, farien bé en pensar, al marge de candidats més o manco hàbils davant el públic, al marge de programes electorals fets per agradar l’electorat, quin partit és el millor preparat per governar aquest país, per liderar el diàleg que serà fonamental, per reconstruir drets i llibertats perduts en aquests anys de crisi, per emparar els ciutadans i ciutadanes: fillets, gent gran, dones i homes, en la seva diversitat. En definitiva, per què aquest país torni agafar el tren de la modernitat i del futur en companyia dels nostres veïns europeus, sense deixar de banda la solidaritat amb aquells països que han quedat defora.
Autor: Cristina Rita