Quan el 6 i 7 de setembre de 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar les lleis de desconnexió, que és a on rau tot el que ha esdevingut després, el trencament amb Espanya, almenys de manera mental, estava fet. Portar-lo a terme de manera efectiva era més complicat.
Una de les opcions és la política de terra cremada, intentar destruir les institucions des de dintre, com està fent el govern de la Generalitat amb Torra davant i dirigits des de Waterloo. El funcionament autonòmic ja no interessa, estan a les institucions autonòmiques però no governen, el dia a dia es deteriora. La idea no és nova, a l’any 1976, al començament de la transició, en plena inseguretat jurídica, ja que actes que un dia es feien sense problema, el mateix acte al cap d’una setmana et podia portar a la presó, el Sindicat Vertical en les darreres estretors de la dictadura, va convocar eleccions per escollir enllaços sindicals dintre de les empreses, que fins llavors, i a part de comptades excepcions, eren ocupats per persones addictes al règim. Els sindicats obrers que es movíem a la clandestinitat, en vers de boicotejar aquestes eleccions van decidir participar-hi molt activament, a la fi de copar aquests llocs i tenir el control dels llocs de treball, un lloc per reunir-se i de passada acabar des de dintre amb el sistema sindical de la dictadura, ho explico de primera mà, ja que vaig participar d’aquesta estratègia, conservant encara pel record el carnet d’enllaç sindical. Gràcies a això es varen poder convocar assemblees de treballadors dintre de l’edifici del mateix Sindicat Vertical, i malgrat que hi havia un controlador del règim a la taula, que amenaçava constantment de suspendre les assemblees, quan al seu entendre pujaven de to les reivindicacions polítiques, com que tothom sabia que allò s’acabava no se’n va arribar a suspendre cap, i d’allà es va anar a les primeres eleccions sindicals democràtiques fetes l’any 1978, en què els sindicats majoritaris sortien en avantatge, ja que havien sigut els impulsors de l’estratègia, sobre tot CC.OO. que era qui més s’havia mogut a la clandestinitat. Amb el pas del temps també hem vist com han acabat aquests sindicats, totalment asistemats, amb líders apoltronats durant molts anys, vivint de subvencions i mobilitzant-se, sobretot segons qui governa, únicament el primer de maig per anar a fer paelles, però això és un ‘altra història.
Tornat al destruir les institucions des de dintre, Puigdemont i Torra han copiat l’invent, i fins ara els havia sortit bé, els carrers eren seus, solament es manifestaven els afins a la independència, fins que els carres els van ocupar manifestacions de metges, bombers, mestres i funcionaris varis, farts de la inoperància del funcionament de la generalitat, això ha agafat a contrapeu als governants, que no entén, com diu el portaveu de JuntsxCat, Eduard Pujol que el poble es distregui reclamant molles, com qualifica ell les llistes d’espera als hospitals, que l’important és fer república, potser per això s’han intensificat les accions dels CDR, per no deixar els carrers a ningú que no pensi som ells.
Aquest deteriorament de les institucions autonòmiques catalanes cada vegada és més patent, per exemple la manera que es tracta als Mossos des del mateix govern, desautoritzar-los i criminalitzant les seves accions, el Parlament està paralitzat, no es pren cap decisió en favor del poble, solament se cerquen vies d’enfrontament amb l’estat espanyol, intentant el, quant pitjor, millor. Es parla de diàleg però solament es volen reunir amb el president Sánchez si és per parlar dels presos, els exiliats, l’autodeterminació i com arribar a la república, sàpiguen que Sánchez els ha dit que únicament es parlaren de temes que estiguin dintre la Constitució. Es creen institucions paral·leles d’on surten aquestes consignes d’implosió de l’autonomia, com el Consell de República, l’Assemblea de Representants, la Crida, etc., l’activisme radical instal·lat a les institucions que volen destruir, si no fos perquè bona part d’aquests personatges provenen de la dreta catalana diria que segueixen la màxima anarquista de “No ens importen les runes, nosaltres heretarem la terra”, a lo millor se’ls ha enganxat de la CUP.
Autor: Alfredo Benosa