Si el 10 d’octubre Catalunya va ser independent durant vuit segons, els Mossos d’Esquadra han passat de ser els herois de l’1 d’octubre, la nostra policia, la que va fer possible el referèndum, a botiflers, també en vuit segons, els que varen passar el diumenge 25 de març entre que van anunciar la càrrega als manifestants davant la delegació del govern espanyol fins que aquesta es va produir. Els crits en contra dels Mossos, ara policia repressiva i botiflera al servei de l’estat opressor varen ser unànimes. Les imatges que es varen produir no ajuden gaire als empresonats que basen la seva defensa amb la no-violència del procés. Mentre l’ANC demana calma, els CDR (Comitès Defensa de la República) surten al carrer amb ganes de gresca fent talls de carreteres, una manera una mica estranya d’exemplar les bases com demanen els polítics.
Vaig seguir atentament el discurs d’investidura de Jordi Turull, el dijous 22 de març, un discurs en què no va pronunciar ni una sola vegada les paraules independència, república, unilateralitat, amb un semblant abatut, ja que sabia que la votació no tiraria endavant. L’explicació de programa de govern feta amb un to, que si fos venedor de mitjons ningú ni compraria ni un, era l’evidència de saber-se segrestats un ‘altra vegada per la CUP que en el fons són els únics que, ens agradi o no, mantenen el seu discurs republicà, malgrat que el que diuen no té res a veure amb la realitat, pot ser per això Anna Gabriel se’n va anar a Suïssa, perquè sabia que a ella si anava a declarar la deixarien en llibertat com a la seva companya de partit Mireia Boya, ja que únicament els imputen un delicte de desobediència i això no comporta penes de presó, pel que si no hagués marxat a Suïssa, a auto exiliar-se, hauria perdut tot el seu protagonisme.
Els independentistes i els polítics que els diuen representar van per camins diferents. Mentre part del carrer segueix reclamant aquesta república independent, els polítics a la vista de les seves declaracions la donen per impossible, almenys per la via que s’havia portat fins a l’octubre de 2017. En la declaració institucional del President del Parlament català Roger Torrent demanant exemplar les bases per fer una defensa de la democràcia i aconseguir la llibertat dels presos, tornant a fer com Turull, obviar les paraules república i independència. Si com demana Torrent d’aconseguir fer un front ampli amb els Comuns de Domènech i aquest encara va més enllà i proposa una gran coalició de govern que vagi des de la CUP al PSC, el xoc d’interessos ideològics la farà inviable, ja que PSC i també els Comuns no volen sentir parlar d’independència i per la CUP és imprescindible crear estructures republicanes per aconseguir el seu vot, a no ser que aquesta coalició deixi fora als cupaires i la resta faci un govern adreçat a recuperar les competències autonòmiques i acabar amb el 155, però aquest escenari és la mort del procés tal com el varen explicar i vendre als electors independentistes.
Un altre escenari serien noves eleccions, en què seria interessant que els partits expliquessin quin seria el programa de govern abans que la gent votés, ja que a les eleccions del 21-D els partits independentistes tenien com a únic punt la recuperació del “govern legítim” que havia sigut derogat pel 155 i el retorn de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat, que vist com des del Parlament català han anat canviant de noms per investir a un President al ritme que la justícia espanyola marcava, ha quedat molt clar que no estan per la desobediència, a no ser que hi hagi un gir inesperat, per tant potser el vot independentista no seria tan unànime si els diguessin que el front comú d’esquerres seria per tornar a l’autonomisme.
El que queda demostrat és que la revolta dels somriures ha acabat, acabant també el relat que s’explicava que Catalunya passaria de la legalitat espanyola a la catalana en un dia, que Europa rebria al nou país amb els braços oberts i que a l’estat espanyol no li tocaria cap més remei que acceptar-ho.
Benvinguts a la realitat.
Autor: Alfredo Benosa