Tenim un exemple de com funcionarà el nou govern a Madrid i l’hem viscut aquí, a casa, amb el Govern Balear. El seu projecte de llei estrella, l’impost de turisme sostenible, que va formar part de les negociacions, ha estat qüestionat pels mateixos que van fer possible l’acord de govern. Per més inri no s’ha qüestionat durant la tramitació de la llei, sinó que s’ha fet en el moment de posar-la sobre la taula. Puf!
Aquest impost, la nova ecotaxa, encara no és. Ara ha estat proposada i li queda un tràmit de debat i al·legacions. El Pi, amb l’abstenció de la setmana passada, ha acceptat el debat sense rebutjar el projecte d’entrada. Això, enfora de fer política simplota i tacticista com la del PSOE i Ciudadanos, resulta coherent amb el que ha defensat fins ara: tenim un problema de recursos en tots els àmbits socials i sectors econòmics que afecta la nostra competitivitat.
El problema de competitivitat de les illes no té solució en els preus. Ajustar preus en temprada alta elimina d’entrada la temporada baixa. Més mal encara: ajustar preus repercuteix en els sous, i l’hivern és llarg. Només la innovació i el valor afegit del producte pot compensar la incidència que pugui tenir el factor preu en la competitivitat. La industria de la sabata menorquina, la històrica i l’actual, n’és un exemple. Però el turisme no és igual que una fàbrica localitzada en un polígon industrial. El valor afegit del turisme depèn en gran mesura de la inversió pública i la gestió d’espais comunals. La lògica que diu que el sector turístic ha de posar la seva part en aquest tipus d’inversió resulta fora de dubte per a tothom: en els últims dies hem sentit batles del PP reclamant la seva part de la futura recaptació per als seus municipis. La postura oficial del PP és “politiqueo”, com el que fa en Rajoy a Madrid. La inversió en el sector turístic ha de venir del sector turístic, no dels beneficis d’altres indústries ni del camp. Un cop aclarida la postura del <<parlem-ne>> del Pi, posem-nos a reflexionar seriosament…
Balears va ser pionera en l’aplicació d’aquest impost que va ser posat després en moltes altres regions i països que no estaven governats per cap pacte. Fins i tot en Sarkozy, bèstia negra de les esquerres, no es va estar de posar-lo en marxa! Però la manca de definició a l’hora de determinar la destinació final de la recaptació va portar al fracàs. Ara té vistes de passar el mateix: el pacte coix que governa ara no aclareix què farà: s’ha parlat fins i tot de destinar la recaptació a la renda social. I el que s’ha de fer amb la recaptació és ben clar! L’impost es recull a costa del sector turístic i la finalitat del mateix ha de revertir en infraestructura i promoció. Per tant és fonamental el consens entre l’administració i la societat civil. Tenint en compte que el sector turístic no és el sector hoteler -això voldria una reflexió apart- aquest sector ha de tenir un paper de lideratge destacat. A l’estiu duplicam la població, i els residents patim d’un sobredimensionament de les infraestructures, entre d’altres problemes. Una gestió finalista correcta ha de revertir en una millora global de la despesa del ciutadà de peu.
El Pi continuarà fent pedagogia del maltracte fiscal: la previsió de recaptació d’aquest nou impost és un 5% del dèficit fiscal de les nostres illes, i per això aquest impost ha de ser retràctil. Aquest dèficit fiscal ens porta a confrontació política per repartir-nos la fam! Però, com que de moment el finançament autonòmic no fa part del pacte entre el PSOE i Ciudadanos, el Pi ha presentat 21 esmenes parcials amb la intenció que hi hagi més consens, que sigui finalista, d’aplicació àgil, retràctil, i el més universal possible. Sobre aquest darrer punt el Pi ha posat sobre la taula un esmena que impulsa el govern a regular i permetre els lloguers turístics en tres mesos. Transitorietat, consens i finalitat, això és el que marcarà l’estalonament definitiu del Pi al nou impost. De moment només s’ha votat la tramitació d’un articulat modificable via abstenció. Encara s’hi ha de votar a favor o en contra. Encara n’hem de xerrar més… Però fem-ho seriosament.
Autor: Joan Forcada