Susana Díaz, l’endemà de la dimissió en massa d’afectats per en Sánchez, va i diu «El PSOE no es sólo patrimonio de sus militantes, también de sus votantes». En aquests moments, el PSOE viu un debat intern que han de resoldre els que en formen part, amb els mecanismes corresponents. Per això Susana Díaz, amb aquestes declaracions, menysté la participació dels militants en els quefers del partit diluint-los entre la resta de l’electorat. Els partits, en teoria, hi són per oferir idees a l’electorat i després demanar el vot. El PSOE té sort en aquest aspecte perquè hi és ella perquè la votin i per tant no necessita que els militants discuteixin cap idea. Les seves paraules demostren que no té cap mirament en passar-se pel forro la democràcia interna del seu partit i així ens va aquesta Espanya de «padres de la patria».
El mateix capvespre de les declaracions, es sentia per diferents emissores tot de comentaristes que justificaven que la democràcia directa -deixar que els ciutadans decideixin directament les coses amb el seu vot- era una cosa perillosa. Ho contraposaven a una «democràcia representativa» que no es sabia ben bé quina cosa era, perquè era una democràcia «diferent». Em vaig escandalitzar de sentir els afins de Díaz i els crítics de Sànchez fent cabrioles intel·lectuals. Ens volien fer veure que no es podia deixar triar a la gent del carrer per, al final, justificar les declaracions de l’andalusa. Realment patètic, només faltava allò de «¡Vivan las cadenas!».
Si la senyora Díaz, el Sr. Rubalcaba i la tropa de rebels anti Sànchez fan això dins el seu partit, us imaginau què faran aquests senyors si un dia governen a Madrid? Idò no fa falta imaginar-s’ho perquè va passar una cosa així l’any 2011, quan es va fer la «modificació express» de la Constitució Espanyola. Aquest dia, tant el PSOE com el PP es van passar pel forro la voluntat de la gran majoria de ciutadans espanyols. Sí senyor! Els polítics professionals, els funcionaris de partit i els titelles del sistema que saben de les coses importants van decidir per tota la resta. I com no, van salvar els bancs. Perquè noltros, pobres ciutadans del carrer, què hem d’anar a decidir? «¡Vivan las cadenas!».
A les passades dues eleccions, i no m’equivocaré gaire si dic que també passarà a les pròximes, una majoria d’espanyols, a través de diferents opcions polítiques, van dir no a la «llei mordassa». També van dir no a la llei educativa, a «l’impost al Sol», a determinats aspectes de la reforma laboral i a actituds com posar medalletes a les verges o encomanar-se a elles per resoldre el problema de l’atur. Entendria que es permetés formar govern amb una abstenció o un vot favorable si abans s’ha parlat de totes les qüestions que són de l’interès dels ciutadans. Però la política espanyola és banal. Aquí els partits no necessiten programa ni ideologia. Aquí només s’ha de decidir qui posa el cul sobre la cadira. Susana Díaz i Alfredo Pérez, considerats peixos grossos del PSOE, en un acte de «generositat política» posen el país davant el partit i diuen que han de cedir el govern al PP, però sense intentar resoldre què passarà amb les lleis que els ciutadans no volem i quin model de convivència volem la majoria, catalans inclosos. Posar sobre la taula aquests problemes és fer política en majúscules, cosa que els funcionaris de partit que tenim ara no estan disposats a fer: «Ale idò! Que governi el PP sense demanar explicacions, que quan ens toqui a noltros tampoc voldrem que ens en demanin cap ni una!»
M’entristesc quan aquest país vota aquestes actituds polítiques perquè em recorda allò de «¡Vivan las cadenas!» i és que la història d’Espanya és una roda de hàmster.
Autor: Joan Forcada