Pablo Iglesias ha dit que Sánchez ha tardat un dia a oblidar qui el va fer guanyar la moció de censura. A mesura que van anar sortint els noms dels ministres, cap de Podemos, Sánchez va anar tirant gerros d’aigua freda a les expectatives dels qui li havien donat suport. Expectatives creades fictíciament, ja que no s’havia signat cap contrapartida, el fet de fer fora a Rajoy ja era contrapartida suficient i Sánchez ho va entendre així.
Podemos que aspriva a tocar poder, s’ha quedat amb les ganes, malgrat que ja fa molt temps que no parlen de la casta, perquè ja són casta, els falta assaborir aquest punt de dolçor que dóna poder manar, i amb l’estratègia del PSOE es comencen a veure com oposició permanent des de l’esquerra. Al PSOE ja li va bé que sigui així, no els disputarà el vot de l’esquerra més radical, doncs a Ferráz deuen recordar les èpoques daurades que governaven al país amb àmplies majories, gràcies al vot del centre esquerre moderat, deixant pel PCE i després a Esquerra Unida el vot radical i que es quedaven amb deu diputats.
En quan a l’independentisme català amb la desaparició política de Rajoy, s’han quedat sense el principal enemic a qui poder culpar de tots els seus mals, sense mirar mai si aquests mals provenen d’errors propis. La celebració per l’èxit de la moció se censura va durar fins que Sánchez va proposar a Josep Borrell com a Ministres d’Exteriors, una persona que té un pes dintre d’Europa a qui segurament se l’escoltaran molt més que a Dastis, que almenys amb el relat, anava un pas enrere del que Romeva anava explicant a qui el volia escoltar. El relat independentista a Europa anava calant, més per errors del govern espanyol que per encerts propis, però ara amb Borrell ho tenen molt més difícil. També les primeres declaracions de Margarita Robles que deia que estaven oberts al diàleg, això si dintre de la Constitució, fora no hi cabia res. Al mateix que amb el PP però dit més suau.
Arribem amb aquestes premisses als 45 punts de les reivindicacions del govern de la Generalitat cap al govern espanyol, bé 46, ja que la quaranta-sisena és el Dret a Autodeterminació, que queda fora de concurs. Rajoy i Puigdemont no van arribar a parlar mai, perquè des de Catalunya, si no es contemplava el dret a l’autodeterminació no calia parlar dels altres, i mentre Rajoy va decidir no perdre el temps, el nou model de govern de Sánchez basat amb el diàleg, telefona a Torra i queden per veure’s un dia i parlar-ne, sense la reivindicació quaranta-sis. Una mica com quan et trobes amb un conegut que fa temps que no veus i us dieu, “Ja quedarem un dia per sopar” i normalment no arriba mai.
Sánchez té clar que ha de parlar amb Torra dels quaranta-cinc punts i per molt que la ministra Batet digui que s’ha de modificar la Constitució no deixen de ser paraules buides, ja que la minoria del PSOE al Congrés ho fa impossible, paraules i perdre temps, doncs Torra ha dit que anirà a la reunió partint del referèndum de l’1 d’octubre i les resolucions del Parlament de Catalunya del 27 d’octubre, per tant anirà a Madrid com a president d’un estat independent, que governa una autonomia i ell no ho sap, o poder ho sap massa, però ha de tenir al poble entretingut i animat perquè no decaigui la festa. Si un no vol parlar del punt quaranta-sis i l’antre solament vol parlar d’aquest punt, no cal que perdin el temps i gastin els diners del contribuent en viatges i trobades que tothom sap estèrils des del començament.
De moment el govern Sánchez comença a caminar amb disset ministeris, quatre més que els que tenia el PP, això significa molta més despesa, però ja sabem la idea del socialisme envers els diners públics, pensen que com que no són de ningú es poden gastar alegrament, d’entrada no descarta una pujada d’impostos per fer front als problemes socials, pot ser amb menys ministeris ja tindria la partida necessària per fer-ho sense haver de pujar impostos.
Autor: Alfredo Benosa