Són perillosos alguns sopars d’estiu perquè a les rondes finals de gintònics surten temes políticament incorrectes com va passar aquest dissabte a casa. Els amics diuen que és perillós parlar amb mi de segons quines coses, perquè després les publico, però és un risc que han de corra, per tant aquest escrit està inspirat en aquestes converses.
Parlàvem del que havia passat dijous al Ple de Sant Lluís, amb la moció presentada pel PSOE, sobre les banderes a l’entrada del poble per les festes. La jugada del PSOE era perfecte, ja que després de tres anys de compartir govern amb Volem Sant Lluís i no tenir cap problema que solament hi hagués la bandera de Sant Lluís, va presentar una moció perquè enguany hi hagués les quatre banderes, d’aquesta manera tornaria a fer perdre una votació a l’equip de govern, ja que malgrat que el PP veies que era una moció totalment oportunista i demagògica, no podia dir que no, ja que l’endemà el PSOE hagués dit que a Sant Lluís no onejava la bandera d’Espanya per culpa del PP, una jugada perfecte perquè ho ensorrava a uns o als altres. La votació lògicament va ser favorable a la proposta socialista amb els vots dels altres dos grups de l’oposició, PP i PI i per uns moments el de la regidora de Volem Maite Martínez, que o bé no estava pel que havia d’estar i va aixecar la mà d’inèrcia, o ja li anaven bé les quatre banderes, encara que quan es va donar conta que la resta de grup no aixecava la mà, la va baixar tot d’una. Volem Sant Lluís va optar per la via fàcil i es va abstenir, poc convençuts devien estar de la seva decisió anterior, a excepció del senyor Lora que va votar en contra, cosa que l’honora, en mantenir la seva opció fins al final. Potser perquè personalment no em molesta que hi hagin les quatre, ni em sento ofès quan solament hi ha la de Sant Lluís, no em preocupa gens al tema, això sí, penso que a més banderes, més nacionalismes, més països, més fronteres, i més enfrontaments.
Seguint amb el tema enfrontaments, vàrem continuar amb l’arribada de Puigdemont a Waterloo, per reactivar el que en diuen la Casa de la República, prometen fer efectiva la república pel mandat republicà de l’1 d’octubre, i pel mandat del parlament de Catalunya del 27 d’octubre que instava al govern a fer efectiva la independència i la república, moment que ell, com el capità del Costa Concòrdia va ser el primer d’abandonar el vaixell i instal·lar-se a Bèlgica. Com que els gintònics fluïen, vàrem fer una semblança del que és ara Catalunya per Puigdemont, comparant-ho amb el camp menorquí. Per Puigdemont Catalunya és el seu predi, ell és el senyor del predi i el President actual és l’amo, i els Consellers són els missatges i els toca obeir les ordres del senyor transmeses per l’amo en Quim, malgrat que hi ha alguns missatges que no estan contents, sobretot els d’esquerra, i amenacin en anar a la vaga. Altres no obeeixin al senyor del predi, com la madona del PDeCAT Marta Pascal que va fer president del Predi Gran a Pedro Sánchez, quan Puigdemont preferia que la moció de censura no tirés endavant perquè se li acabava l’enèmic Rajoy, contra qui estava millor. Això li va costar el lloc de feina a madona del PDeCAT. Com bon l’amo, en Quim Torra va sovint a casa del senyor a rendir comptes, i rebre instruccions de com manar el cap, les pastures i les ovelles i com ha de munyir les vaques.
Vaig acabar explicant una anècdota políticament incorrecte, ja que el migdia, mentre nadava a la piscina, vaig trobar una sargantana que s’ofegava, la vaig agafar i la vaig treure fins la vorera, dient-li, ara ja ets a terra, aquí acaba la meva feina, ja he fet la bona obra del dia però me’n desentenc de tu, ara apanyat amb els moixos i amb tot el que et trobis. Per uns moments en vaig sentir que feia com els d’algunes ONG.
Autor: Alfredo Benosa