El mon de parella, diguem el que diguem, es una guerra de trinxeres, cada una que perd un membre de la parella l’agafa l’altre i no es torna a recuperar.
Quan era regidor vaig fer uns quants casaments, i sempre deia als nuvis que normalment en les cerimònies civils es solia llegir un poema de Khalil Gibran que parla sobre el matrimoni, també deia que això era filosofia, que en la vida quotidiana es tenia que picar pedra, sorprendre a la parella , no caure en la monotonia que es el que mata les relacions, i sobre tot que no intentessin canviar-se l’un al altre ja que així s’havien conegut i així es tenien que acceptar, ja cada un som únics i irrepetibles, o dit d’una altre manera “Et tens que quedar el pack sencer, encara que algun del productes que porta no t’agradi gaire”.
Que els tenia que dir?, que el mon de la parella era una guerra de trinxeres a on un intenta conquerir la del altre, que salvant honroses excepcions, les relacions es van refredant?, que inclús les sexuals quan es comença es com si tinguessis la grip i prens un antibiòtic cada 8 hores, i després es van espaiant les “dosis” fins arribar a ser com una vitamina que es pren de quan en quan?, que vas perdent trinxeres en forma de deixar de fer el que t’agrada per no veure males cares? No, no els i deia, deixava que ho descobrissin per ells mateixos, perquè els veia amb aquella cara de felicitat que no els volia trencar la il·lusió, pensava, “pot ser aquets els i sortirà be, sinó mentre ho van descobrint viuran un temps de felicitat”.
En els millors dels casos, i quan tot va be, s’entra en una rutina còmoda, a on cada un te els seus espais propis (per això lo de les trinxeres) i la vida va passant plàcida, sense massa sobresalts. Altres, apareix alguna cosa nova que ho fa trontollar tot, de vegades ni ha prou amb una mirada que fa temps que no t’han fet, i si es surt darrera la mirada “màgica”, però amb el temps acaba tot igual , defensant un ‘altre vegada la teva trinxera, asseguts al sofà mirant la tele en cara d’avorrits i pensant que pot ser no feia falta tan equipatge per tant poc viatge.
El cert es que durant la vida s’evoluciona com a persona i moltes vegades no es fa em la mateixa direcció, no es culpa de ningú, i una persona que trobaves meravellosa uns anys enrere, ara la mires i dius “qui és aquet/aquesta”, però desprès ja hi ha fills, i vas fent, i si no perds masses trinxeres, t’acostumes al pack i fas el camí junts fins el final.
Una vegada veig veure una parella de edat avançada que parlaven molt animats, vaig pensar “quina sort, arribar així amb aquesta relació” però quan vaig passar pel seu costat s’estaven dient de tot i res bonic, de vegades les aparences enganyen.
Serà veritat el que em varen dir una vegada, que la parella per tota la vida era quan l’esperança de vida estava en 45 anys ?.
Autor: Alfredo Benosa