Sopant amb la amiga de la CUP fèiem historia retrospectiva perquè estem a una edat en que es tenen més records que projectes. Rememoràvem el recital que va fer Raimon al Palau d’Esports de Barcelona el trenta d’octubre de 1.975, fá quaranta un anys, mentre Franco agonitzava Raimon va congregar 8.000 persones, jo estava allà, ella deia que també, vàrem fer la prova preguntant-nos que havia dit Raimon al començament de la segona part, tots dos ho sabíem. Raimon al pujar al escenari va dir “m’agradaria que aquest el poguéssim acabar” però la primera cançó que va cantar va ser l’estrena de “Jo vinc d’un silenci”, el recital es va escalfar encara més. Martín Villa veient a prop el final de la dictadura l’havia autoritzat fent-se el demòcrata, tenia que anar agafant posicions pel canvi que vindria. El recital va acabar, el Palau estava envoltat de policia a cavall, la càrrega policial que no podia faltar, va ser a pocs metres, a la Plaça Espanya. Feia pocs dies Franco havia firmat les penes de mort de cinc persones, l’ambient estava calent.
20N de 1975 mort de Franco, al llit, com molts dictadors, la gent va fer cues interminables per “rendir-li homenatge” o per veure si realment estava mort i acabava la dictadura. Quaranta anys de dictadura i al cap de pocs mesos va resultar que tothom era antifranquista. Com va dir Marcelino Camacho a Nicolás Redondo (CC.OO-UGT) uns vàrem sortir de la presó i altres de sota les pedres. Comença la transició que en varen dir pacifica, 591 morts comptabilitzats d’una banda i de l’altre. Vitòria, Atocha, Montejurra, atemptats de ETA i GRAPO, més repressió policial, més morts i d’això en varen dir una transició exemplar. Li deia que fins i tot puc entendre que els que no ho varen viure ara diguin que es va fer una transició mal feta, de fireta, que s’ha hagués pogut fer més, perquè des de l’adoctrinament que surt de moltes escoles i universitats els ho fan creure, com aquest nous revolucionaris de la demagògia, que tornen a parlar del any trenta sis, que han sabut dir amb quatre frases fetes, antigues, però dites al moment oportú, el que la gent volia escoltar en un moment d’enuig i ràbia, degut a la corrupció i la crisi, fent-se passar pels abanderats del canvi, uns revolucionaris que la seva única aspiració és ocupar els llocs de poder polític per imposar les seves idees, solament hi ha que veure quins ministeris varen demanar quan van intentar pactar amb el PSOE, els que donaven el poder ideològic. Fa molt temps que no parlen de castes perquè si senten, encara que facin numerets de crispació i insults. Als qui no puc entendre que ho critiquen son els que ho varen viure des de casa, sense mullar-se, mirant estranyats als que donàvem la cara al carrer i estàvem compromesos demanant llibertat, democràcia i amnistia, tampoc era fer la revolució, movent-nos dintre de una situació ambigua, ja que el que avui estava permès, dema et podia portar a la presó, mentre aquests que estaven a casa deien “no t’hi emboliquis, ja s’ho faran”, possiblement perquè el fet de néixer dintre la dictadura els havia fet adaptables al medi, tenien una feina estable i en aquell temps un nivell de vida amb ascens, era la primera generació de vivia millor que els seus pares, millor conservar-ho, ja que si et quedaves a casa i no deies rés contra el regim anaves prosperant , mentre altres morien als carres per ells. Molts no havíem conegut altre cosa que la dictadura, però sabíem que no era allò el que tenia que ser, havíem de canviar-ho i es va fer amb les eines que teníem en aquell moment i amb tot lo malament que diuen que va sortir, al menys es va garantir que ara aquests que no deien rés i els seus fills, puguin anar de revolucionaris amb la certesa que no aniran a la presó per molt grossa que la diguin. La meva amiga diu que tinc massa memòria històrica.
Autor: Alfredo Benosa