Des de Madrid han esvalotat el galliner a Catalunya, en deixar anar un globus sonda sobre que el curs vinent es podrà escolaritzar els alumnes a Catalunya en castellà, si així ho demanen els pares, aprofitant l’aplicació del 155. Personalment crec que és una manera d’accelerar la formació d’un govern autonòmic a Catalunya, es pugui treure el 155 i les coses tornin a l’estat d’abans de la declaració de la DUI, per la que segons ara sembla no s’estava preparat, no es tenien suports internacionals, no hi havia estructures d’estat, i era simbòlica i que sense haver canviat res, alguns s’entesten a seguir mantenint.
L’idioma a les escoles és important, una manera de crear sentit de pertinència a un lloc concret. L’Estatut de les Illes Balears diu en el seu Article 4 1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. 2. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma. 3. Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.
Els actuals governants sembla que no han llegit bé aquests articles sobre la igualtat de llengües i la no discriminació d’una sobre l’altre, perquè a Balears, més papistes que el Papa, es va imposant a les escoles el català estàndard, en detriment de la manera de parlar pròpia de cada illa, que seria lo lògic potenciar, un català que solament es parla a TV3, ja que cada comarca de Catalunya té les seves variants pròpies i les empren amb orgull.
Fa molts anys una emissora catalana li va fer una entrevista a Maria del Mar Bonet. Li deien que el català que ella parlava poques diferències tenia amb el de Barcelona. La Maria va contestar, “Valtros dieu, “Jo tinc un gos i un gat a casa meva”, a Mallorca diem “Jo tenc un ca i un moix a ca nostra” mira si és diferent. Doncs aquesta diferència i identitat pròpia de les Balears és la que hem de preservar i no es fa.
Sóc català de naixement, per edat em va tocar estudiar amb castellà, el què no em va impedir aprendre la meva llengua materna d’una manera natural i parlar-la dintre el meu àmbit quotidià, sense fer-ne d’això un acte de resistència a la dictadura, com ara alguns volen fer veure. De gran vaig intentar aprendre escriure amb català amb un resultat incert, sort tinc dels correctors ortogràfics per no assassinar-lo del tot. Malgrat que quasi sempre m’expresso amb català, sóc dels que m’agradaria conèixer molts idiomes per poder-me entendre amb la gent, i millor que fos jo qui canvies d’idioma per una qüestió de tenir més cultura, que l’idioma crees un pont de diàleg i no un mur.
A la legislatura passada a l’Ajuntament de Sant Lluís, es va produir un debat sobre la pertinència de l’Ajuntament a l’Institut Ramon Llull. En la meva intervenció d’aquell Ple (abril de 2013) vaig manifestar que era l’únic membre del consistori que no havia nascut a Menorca, que feia trenta-cinc anys que vivia a l’illa hi havia vist en aquest temps com els menorquins, sobretot els més joves, havien perdut la seva manera pròpia de parlar en favor d’un català estàndard que solament parlaven a TV3, i creia que no era bo, afegint que era el menys indicat per dir-ho perquè després de tants anys de viure a Menorca no havia adaptat al meu català a la fonètica i modismes menorquins, que seguia amb el meu català de Barcelona, i per tant demanava disculpes. El portaveu del PSOE em va respondre que jo havia de demanar disculpes per moltes altres coses i sobretot pel meu color de camisa política. El debat va acabar al ensenyar-li una samarreta del Joventut de Badalona, que portava posada sota el jersei, com a únics colors que de veritat sentia i defensava, els altres colors que tant semblava preocupar-lo eren circumstancials.
Autor: Alfredo Benosa