A Joan Tardà en el programa Polònia de TV3, l’imitaven al faristol del Parlament espanyol dient barbaritats o grans veritats, acabant sempre la intervenció amb un, “Perdoneu però algú ho havia de dir”. Quan fa uns dies el vaig escoltar parlant del procés català, i per referir-se a l’actitud de Puigdemont, rememorava el poema XLVI del llibre la Pell de Brau de Salvador Espriu, dient “De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol” vaig pensar que solament li faltava afegir el que deia el seu imitador: “perdoneu però algú ho havia de dir”.
Els que vàrem viure el franquisme, els que no ens ho han explicat, els que pensàvem que ja estava enterrat, però veiem que ha estat desenterrat quaranta anys després pels que no el van viure però els ha interessat desenterrar-lo, recordem quan a principis dels anys setanta, entre altres coses, anàvem als recitals de cançó protesta i molts musicaven poemes de Salvador Espriu i sobre tot aquest poema, potser per això no creiem en líders, i moltes paraules solemnes ens sonen a engany i personalisme.
Enquistada la investidura a la presidència de Catalunya per una lluita interna de poder, cada vegada més evident, entre ERC i la llista del President, l’home pel qual segons Tardà no ha de morir un poble, i aquest en vers de fer un pas al costat i treure Catalunya de la situació de bloqueig que es troba, segueix demanant que es reconegui la seva legitimitat com a President d’una república simbòlica i sense efectes i no reconeguda per ningú internacionalment, però que veu la possibilitat d’acabar d’ensorrar a ERC que sembla que ha deixat de banda el tema de la unilateralitat, i així poder titllar de traïdors els que acceptin les idees d’Esquerra d’anar a poc a poc, uns dirigents d’Esquerra que ara veuen bé aquesta via però quan fa uns mesos Puigdemont volia convocar noves eleccions deien que era un traïdor, venut per 155 monedes de plata, com piulava Rufian, que ara veu molt bé aquest pas cap a la independència a llarg termini, acabant amb la unilateralitat, donant peu a Clara Ponsatí a dir que si l’únic que volen els alts càrrecs de Catalunya és recuperar l’estatus, el xofer, els escortes, acceptant una Catalunya autonòmica i sotmesa al Constitucional espanyol, millor anar a noves eleccions. Les desavinences per ser més purista dintre l’independentisme al descobert.
Noves eleccions per arribar a on.? L’independentisme ha quedat clavat amb aquest 47% de vots malgrat que sempre diguin que representen la majoria del poble català, a força de repetir-ho s’ho acaben creient, però no tenen la decisió d’implementar el que ells mateixos proposen i voten al Parlament, una república independent, van dir que per evitar un bany de sang, o que veuen que no tenen prou força dintre d’un poble que es mobilitza a temps parcial, ja que la majoria dels catalans segueix amb la seva vida quotidiana, inclosos els que es manifesten quan toca, després tothom va a la feina, surt a sopar,(els restaurants sempre estan plens) família, futbol, tot molt lluny dels que pensaven que la gent prendria al carrer per defensar als líders. Els polítics i activistes empresonats fa més de tres mesos que estan empresonats i a part d’algun llaç groc i alguna mobilització puntual de cap de setmana, la vida segueix el seu ritme i si no fos perquè TV·3 ho recorda cada moment, quedarien a l’oblit.
Dissabte 3 de febrer va haver-hi l’entrega dels premis Goya, els mitjans de comunicació catalans se’n fan creus que ningú dels que varen recollir els premis fes menció del problema català, ningú va parlar de l’1 d’octubre, ni dels polítics presos, ni del 155. Marisa Parades va tornar a recordar el No a la Guerra, és el que passa amb els actors espanyols d’esquerres, aquells que en deien de “la ceja” que són solidaris amb els refugiats, amb tot el que passa a milers de quilòmetres, però quan passa a casa seva millor no dir res, que no els treguin les subvencions.
Autor: Alfredo Benosa