Fa uns dies, ens va deixar en Johan Cruyff, ja n’ha parlat tothom a bastament del fet, hem vist els programes especials a ràdios i televisions, com TV3 amb un programa de més de vuit hores de durada, tothom elogiant la figura d’en Johan. No seré jo qui negui la seva importància al món del futbol, i sobretot del barcelonisme, ja que va aconseguir fer-los sentir-se guanyadors després de molts anys instal·lats en el món de la conspiració de Madrid, sentiment del culer, que amb el Madrid a 7 punts encara pateix per la lliga (almenys els de més edat.)
Va aportar al món del futbol un ‘altra manera d’entendre el joc, de la que el Barça ara és l’hereu més avantatjat, i que intenten copiar altres equips sense massa èxit, realment va crear una escola, però també va dividir al barcelonisme en dues meitats irreconciliables, i és a això al que em refereixo al dir que la mort ens fa millors a tots, ja que a part d’en Josep Maria Minguella que ha explicat alguna de les ombres d’en Johan, tot han sigut elogis a la figura d’en Cruyff, tot passat, tot perdonat, tot lo bo enaltit, parlant-ne dies i dies com si no hi hagués cap noticia més.
També va portar al món del futbol imatges poc esportives, com les que s’han vist, jugant al Ajax, i fumant a la banqueta vestit de jugador. Ha desaparegut l’etapa de la temporada al Llevant a on va fer el que va voler (perquè era en Johan) després de tornar de l’aventura americana amb el Cosmos.
Com a entrenador va fer guanyar la primera copa d’Europa al Barça, però les seves genialitats també van portar a aquella final d’Atenes perduda per 4-0 enfront del Milà i com va fer fora a mig equip per justificar-se, fitxant als jugadors que havien fracassat al Madrid i a l’Espanyol, com Prosinecki, Hagi, Escaich, Korneiev, per demostrar que ell en sabia més i que al Barça tampoc varen ser ningú i el Barcelona va tornar a passar els seus dos darrers anys com a entrenador en blanc de títols. Tinc un amic de l’ Espanyol que em deia que el Barça quasi tenia la mateixa davantera de quan l’Espanyol havia baixat a segona divisió.
Això també era en Johan Cruyff, però quan un se’n va d’aquest món solament surten les coses bones i tot lo altre se’ns perdona o ningú s’atreveix a dir-ho, ja que no aniràs a un funeral a posar de volta i mitja al mort, per tant, la mort ens fa millors a tots del que érem.
També aquests dies ens va deixar en Carles Flavià, actor i humorista, del que s’han escrit dues ratlles als diaris. Flaviá que havia sigut capellà en una parròquia obrera fins a 1.982, moment que com ell deia havia perdut la fe, i havia canviat a Déu pel món. Molt vinculat a la Sala Zeleste del carrer Argenteria de Barcelona, als anys 90 va entrar de ple al món de l’espectacle, fent sobretot monòlegs quasi sempre irreverents, i menys conegut com a representant de l’Orquestra Plateria. Possiblement se n’ha parlat una mica perquè com a bon humorista que era i sàpiguen el seu final proper, a on fidel a les seves idees no va voler cap capellà al costat, va tenir la genialitat i l’humor de deixar escrita la seva esquela que transcric aquí: CARLES FLAVIÀ PONS, Caprí c’est fini. Als meus 70 anys no he de patir pel meu futur. Ni residències, ni carret espitjat per peruà. El meu futur immediat és Sancho d’ Avila (Tanatori de Barcelona). Una bona manera d’encarar el que és inevitable amb un somriure. Descansin en pau.
Autor: Alfredo Benosa