De l’escàndol d’Oxfam a Haití per la contractació de prostitutes em vaig quedar en un ‘altra part de la notícia, que deia que les trobades s’havien organitzat a la mansió del director de la missió humanitària. Això em va portar a rellegir el llibre “Blanc bo busca negre pobre”, de l’antropòleg Gustau Nerin, que he comentat altres vegades, quan explica de la manera que viuen la majoria de cooperants, sobretot les classes directives. Nerin diu que els cooperants a les zones urbanes, solen viure als millors barris residencials, barris que no surten mai als reportatges de les seves organitzacions: xalets amb jardí, vigilants de seguretat, piscines, carres tranquils. Als europeus que paguen les quotes d’una ONG els sobtaria saber que els grans hotels de Dakar, Libreville o Luanda, viuen en bona part, gràcies a les trobades de les organitzacions humanitàries internacionals, com sovint els cooperants són els que més utilitzen els camps de golf, els clubs de tenis, les piscines, els restaurants de luxe, les empreses de lloguer de velers, de quads, de planxes de surf, etc. i que els tot-terrenys dels organismes d’ajuda humanitària s’acumulin als vespres als aparcaments dels bars de copes i dels millors restaurants.
Ja no és solament l’escàndol per les pràctiques sexuals d’aquesta ONG, greu de per si, i que segons el president del país caribeny no són els únics implicats, que el cas Oxfam és la punta de l’iceberg i demana que s’investigui a les altres ONGS, sinó el que no surt normalment i sense amargar-ho no s’explica, que és la manera que molts viuen instal·lats en un luxe que a Europa no podrien si somiar, cobrant sous astronòmics per resoldre problemes de gent que ha de sobreviure amb un dòlar al dia i que aquestes despeses milionàries surten de les quotes dels associats o de l’ajuda que aquestes organitzacions reben dels governs via impostos dels ciutadans, donant molt poques o cap explicació a què es destinen, i que si ets ben pensant i políticament correcte no ens atrevim a demanar-ho. Sobre això Nerin explica, i el llibre està publicat l’any 2011, com a algú se li va acudir reclutar centenars de persones que cobraven 10.000 dòlars mensuals, i que pel tren de vida que porten acabaven confonent el seu món de fantasia amb el món real, arribant a explicar un alt responsable de la cooperació a un col·lega de la mateixa categoria que acabava d’arribar que “en aquest país (estem parlant d’un país desafavorit de l’Àfrica) no es pot viure amb menys de 4.000 euros mensuals” i això ho deia en presència d’un becari europeu que en cobrava 1.200 i a pocs metres del xofer, que en cobrava 450 i que per aquest fet tenia un salari elevat pels estàndards locals.
El fet és que dedicar-se a l’ajuda humanitària no deixa de ser un mitja de vida per a molts occidentals, que els seus països serien poqueta cosa, però que als països subdesenvolupats adquireixen un estatus social que no haguessin mai imaginat, o si, per això varen agafar aquest camí, per tenir una sortida laboral ben remunerada i que de moment dóna prestigi.
A nivell més bàsic ho tenim en un anunci publicat fa uns anys al diari Ultima Hora a Menorca que deia: T’agradaria guanyar diners ajudant als altres? T’interessa el sector social? Si és així, segueix llegint… el nostre projecte t’interessarà. Per ONG reconeguda a les illes Balears, necessitem incorporar captadors o Fundraisers. A sota d’això sortien el tipus de persones que buscaven i el que l’ONG oferia: contracte i alta a la Seguretat Social, sou fixo més variables en funció d’objectius, formació a càrrec de l’empresa, escrit així, EMPRESA, o sigui que quan ens aturen pel carrer aquells nois i noies de les ONGS tan amables i solidaris, amb les seves armilles de colors, podem pensar que no és altruisme, estan fent una feina remunerada a on nosaltres som l’objectiu comercial, mercaderia a captar per poder cobrar el seu sou, i el d’altres molts, amb estàndards de vida molt alts, i la resta, si en queda, per la causa que diuen representar.
Autor: Alfredo Benosa