Sóc dels que creu en la llibertat d’expressió com a pilar bàsic de la democràcia, per tant respecto les opinions de tots els que no pensen com jo, a més m’agrada entrar-hi en debat, doncs contrastar idees, discutir-les, i escoltar arguments contraris als meus, m’enriqueix com a persona. Això cada vegada és més difícil d’aconseguir, ja que les xarxes socials pareixen personatges desagradables, que emparats amb l’anonimat, no es contrasten idees, sinó que prolifera el mal gust, els insults i les amenaces més diverses, cada dia tots més polaritzats. Encomanant-se d’aquest mal gust apareixen alguns rapers, que en nom de la llibertat d’expressió, deixen anar insults i amenaces però com que diuen que fan art, es creuen intocables. Com que sóc de la vella escola, havia anat a molts recitals de cançó protesta en època de la dictadura, Raimon, Llach, Pi de la Serra, Ovidi Montllor, que arrossegaven un bon nombre de seguidors, que en bastants casos acabàvem a la finalització dels recitals, enfrontats a la policia, i els cops de porra, fins i tot càrregues a cavall, riu-te tu de Sant Joan, no les podies anar a denunciar, ni dir que necessitaves un psicòleg perquè havies vist la brutalitat policial, que per altra part era quotidiana, aquests cantants havien de jugar amb la censura, per dir coses en contra del règim repressor (allò sí que era un estat repressor, d’idees i de persones) fent filigranes amb les paraules per aconseguir fer lletres carregades de contingut social, de les que despertaven la consciència i feien tot això, sense un insult, contràriament d’ara que si no t’amenacen de mort, no es caguen amb la mare d’un, o amb l’església, no fa gràcia.
Això ens porta als casos Valtonic, Willy Toledo i altres personatges per l’estil, que denunciats, acaben havent de passar pels jutjats i quan són condemnats, no per les idees, sinó per l’insult i l’amenaça a l’expressar-les diuen que són represaliats polítics, es creen plataformes a favor que reclamen la seva llibertat, o més aviat impunitat, i per acabar de sentir-se màrtirs de la causa s’exilien.
Els que promouen aquestes plataformes de suports cap aquests personatges, desapareixen de l’escena quan el condemnat ho és per dir barbaritats però des de l’extrema dreta, ja que segons ells expressen racisme, xenofòbia, masclisme, feixisme, etc. i quan són condemnats ningú en parla, negant que tot això es pugui dir fent ús de la mateixa llibertat d’expressió.
El passat mes de setembre, un d’aquests energúmens del twit va ser jutjat pel Jutjat nº 2 de lo Penal d’Avilés i condemnat a un any de presó i multa 1.080 euros, per haver fet un twit en què justificava la mort de Garcia Lorca per maricon, aquest imprestable, que en veure la que li cauria a sobre, va demanar perdó, malgrat dir que ho va fer fent ús de la seva llibertat d’expressió, va ser jutjat i condemnat, però en aquest cas no ha sortit cap plataforma per protestar per la condemna, ja que si es tracta de defensar la llibertat d’expressió i anar en contra de la judicialització de les idees, s’hauria de mesurar pel mateix raser, i defensar per igual, a qui quan rapeja diu, com Valtonic, ”Et mataria, però abans et feria veure com els teus fills viuen entre rates”, “Un tret al front està justificat” o “que exploti el bus a on vas si ets del PP amb nitroglicerina carregat” si defensen això, també s’hauria de fer pel qui diu què estava justificat l’assassinat de Lorca per la seva condició sexual, bé, el del twit diu per “maricón”.
Una vegada, mentre feia una diatriba sobre la llibertat d’expressió, em van dir que si la defensava de veritat i no solament pel que m’interessava, hauria d’estar dispost a arribar fins al final i defensar a tots els que no pensaven com jo, per molt extremistes que fossin i per molt fàstic que em fes. Fer el contrari seria totalment fals dir que defensava la llibertat d’expressió, ja que únicament defensaria la meva, com fan aquestes plataformes de suport que acaben sent “en defensa de la meva llibertat d’expressió”, i això és anar cap el pensament únic.
Autor: Alfredo Benosa