Han passat les festes nadalenques, ens hem felicitat, ens hem desitjat bons auguris pel 2018 i hem celebrat amb dinars i sopars més o menys copiosos tots aquests dies de consumisme al resguard d’una festa religiosa. Creients i no creients de celebració. No creients que empren el fet religiós del naixement de Jesús com a exemple pels refugiats. Vaig rebre una felicitació d’una amiga no creient que es veia una parella, abraçats amb un nen, amb un escrit que deia: “I recordeu, segons diuen, l’origen del Nadal, és una parella de refugiats, amb el seu fill acabat de néixer, buscant un lloc per viure”. Molt emotiu però amb un gran desconeixement dels fets. La meva resposta va ser, “No eren refugiats, eren desplaçats que anaven a apuntar-se al cens romà i els hostals de Betlem estaven plens i varen “okupar” un estable, a on Maria es va posar de part. Segons la Història Sagrada el pares de Maria, Joaquim i Anna eren d’una família acomodada, i s’haurien pogut allotjar una habitació al Hilton de Betlem, a no ser que estiguessin enfadats amb la filla perquè vivia amb un fuster. Que us enganyen en tot”.
Aquesta resposta potser es basava en el fet d’haver nascut en una família, que malgrat no ser creients, el meu pare m’explicava amb tot el respecte tots els vincles familiars de Jesús, avis, cosins, vida i miracles, com si fos un més de la família. Em deia que per poder dir no a una cosa has de saber perquè ho dius. També em varen educar en la màxima que la meva llibertat acabava a on començava la del meu veí, que jo havia de ser jo, però sempre respectant les opinions dels altres, escoltar-les, i donar les meves, que fes el que creies correcte, del que estigués convençut, i que no ho deixes de fer res pel que diran, perquè fes el que fes, sempre hi hauria algú que ho criticaria.
Per il·lustrar-ho, el meu pare, tot i no ser creient m’explicava un conte inspirat amb el quadre de la Fugida d’Egipte on es veu a Maria i Jesús dalt de l’ase i Josep caminant davant, imatge que donava la sortida al conte, que deia així: Anant pel camí es creuen amb un grup de persones que comenten, “Mira aquesta dona i el nen dalt de l’ase i aquest pobre home gran caminant”. Josep ho sent i diu, “Potser tenen raó”. Fa davallar a Maria i el nen i Josep colca l’ase. Poc temps després es creuen en un altre grup que diuen, “Aquest home, quin poc cor, ell dalt de l’ase i la dona i el nen caminant”. Com ho fem, diu Josep? Llavors deixen a Jesús sol dalt de l’ase, i uns altres en creuar-se diuen “El fiet colcant i els pares caminant, a on s’és vist això.” Josep, que ja no sap com fer-ho, li diu a Maria que pugui ella sola. Una vegada més els que els veuen murmuren “Mira-te-la, ella com una reina dalt de l’ase i el marit i el fiet caminant. Josep decideix que pujaran tots tres sobre l’ase a veure si aquesta vegada ho endevina. Els següents que els veuen comenten “Aquest ase amb lo magre que està hi ha de portar a tots tres a sobre, pobre animal”. Ja desesperats, decideixen caminar tots tres i que ningú vagi dalt de l’ase. Els que es tornen a creuar diuen rient “Tenen un ase i van a peu, a veure si els ases seran ells?”. Al final Josep diu “Maria, tornem com el començament que era el més assenyat i pugeu tu i el nen i jo aniré davant caminant, i no farem cas a ningú més, diguin el que diguin”, per això surten així a totes les pintures que s’han fet al llarg del temps de la Fugida d’Egipte.
Amb aquestes històries morals em varen educar, el que m’ha portat tota la meva vida ha fer el que he cregut que havia de fer, sense escoltar les crítiques de ningú, que de vegades han sigut moltes, també he intentat educar al meu fill amb els mateixos valors. Crec que no m’ha anat malament.
Autor: Alfredo Benosa