Els dies previs a l’1 d’octubre m’han arribat whatsapps, enviats per la part de família independentista, malgrat estar proscrit, amb el lema “Omplim els nostres estats de whatsapp amb la següent frase. 1 OCT- Ni oblit, ni perdó”. Aquesta frase solament la pot parir un perdedor ressentit, perquè si no s’ha d’oblidar ni perdonar, vol dir que no has aconseguit les teves fites, que una vegada més has perdut, doncs si guanyes i no tens l’altura moral de perdonar poc diu a favor teu. Catalunya va de celebració en celebració de derrotes, fins ara l’11 de setembre de 1714 a on per un canvi a la història expliquen que lluitaven per la seva independència, quan realment era una guerra de successió perquè a Espanya hi hagués un rei de la casa d’Àustria o un Borbó. Catalunya es va aliar al costat del qui va perdre, i en vers de mirar endavant i crear un futur, segueixen mirant enrere i llepant-se les ferides de fa tres-cents anys. Ara tenen noves dates, l’1 d’octubre, dia del referèndum i el 27 d’octubre a on es va instar a proclamar una república i en vers d’això el màxim responsable fa fugir a Brussel·les, això sí, pel bé del poble per evitar un bany de sang com els agrada dir per justificar-se.
Les emissores de ràdio catalanes i TV3 han estat programant la repetició de les entrevistes de fa un any de tots els polítics que deien que farien el referèndum, sí o sí, incidint amb les càrregues policials, fent les informacions amb un dramatisme com si estigues passant en directe. Altre vegada es recreen en les derrotes, seguint consignes dels polítics que intenten tenir, com ells diuen, a la parròquia encoratjada, jo més aviat diria distreta, però amb alguna contradicció com la del president Torra, que anima als independentistes a ocupar al carrer i quan els d’Arran i la CUP posen tendes de campanya a la Plaça. Sant Jaume, per fer L’acampada per la Llibertat, que va començar l’11 de setembre i havia de durar fins a la implantació de la república, malgrat que es va suspendre amb motiu de les Festes de la Mercè, una cosa és la república i l’altre la festa, quan varen tornar des de la Generalitat enviaren als Mossos a desallotjar, argumentant que l’ocupació era perillosa perquè de les deu tendes que hi havia, solament una estava ocupada per dues persones, males llengües diuen que dintre el mateix sac de dormir, informació no contrastada, i que al no saber a qui corresponien la resta podia ser perillós per fer un atemptat. Els de la CUP ja han protestat per la incongruència i demanat la dimissió del Conseller d’Interior Miquel Buch. Aquesta acampada, per altra banda poc recolzada, devia estar inspirada amb l’altre lema fort de l’independentisme “Els carrers sempre seran nostres” una frase que no és massa democràtica, ja que els carres són de tots, i que recorda massa a la que deia Manuel Fraga quan era Ministre de l’Interior “La calle es mia” tantes vegades repetida com a lema d’intransigència del personatge i poc esperit democràtic. Les coses es veuen diferent si les diuen els teus, o els contraris.
Després d’uns quants mesos de no anar-hi he tornat a Barcelona aquesta setmana i he quedat sorprès del que he vist, ja que contràriament a la impressió que dóna quan escoltes informacions periodístiques o els telenotícies, tant de les emissores nacionals com de les catalanes, de què tota la ciutat està envaïda per llaços grocs, enfrontant-se els que els posen i els que els treuen, puc dir que no he vist res d’això, els llaços grocs majoritàriament estan a les Instituciones catalanes, les que haurien de ser neutrals, perquè representen a tots els catalans, però persones pel carrer, almenys al centre de la ciutat amb els quatres dies que he estat, he vist poques persones amb llaços grocs. Segurament els mitjans de comunicació busquen desesperadament aquests punts de confrontació per crear un relat d’enfrontament, que a part dels hiperventilats d’una banda i altra que de moment per sort són minoria no es produeix, la vida a Catalunya segueix amb normalitat, i això desespera als que pensaven que podrien col·lapsar el país.
Autor: Alfredo Benosa