Darrerament totes les lleis i normatives que surten del Govern o del Consell són en sentit de prohibicions. La darrera la prohibició de comercialitzar els cotxes dièsel a partir de 2025, el que ja ha comportat una caiguda de les vendes d’aquests vehicles, res per augmentar la productivitat i la generació de negoci, tot al contrari. Cada decisió és una prohibició. El lloguer turístic, les càpsules de cafè, les bosses de plàstic, les corrides de toros, una llarga llista de prohibicions, fetes sempre en nom del nostre benestar, o així ens ho volen vendre.
Com que vaig viure els anys de la dictadura, ja en vaig tenir prou de prohibicions, per això aquest rebuig que sento a cada llei que comença amb la paraula prohibir. Diuen que els que vàrem fer la transició no ho vàrem fer bé, però al contrari de les lleis prohibitives actuals es van fer avenços molt importants, lleis en positiu. En recordaré algunes. Llei de divorci el 1981 impulsada per UCD, llei sobre la interrupció de l’embaràs el 1985 de la mà del PSOE. Llei d’abolició del servei militar obligatori el 2001 portada a terme pel PP. Llei sobre el matrimoni homosexual el 2005 feta pel PSOE. Quatre lleis importantíssimes que no obligàvem, lleis fetes per regular situacions existents però que no obligaven, ningú s’havia de divorciar si no volia, ni havia d’avortar, tampoc obligava a casar-se en persones del mateix sexe i si algú volia entrar a l’exercit o podia fer de manera professional. Lleis que no prohibien, ni obligaven.
Participo en una tertúlia a Ràdio4, i parlàvem sobre la necessitat de fer aquestes lleis restrictives o de prohibicions, de les que jo estava en contra, m’argumentaven que les persones s’havien tornat incíviques i per tant eren necessàries. Possiblement, però el problema, si és així, és per manca d’una educació que ensenyi que tots els drets tenen límits, perquè sempre parlem dels drets i molt poques vegades de les obligacions que hem de tenir cap a la societat, i això porta a aquestes actituds descontrolades. Els que ens havien ensenyat, i no la dictadura, que la llibertat d’un mateix acaba a on comença la del veí, segurament si s’ensenyés com a norma bàsica i ho portéssim a terme, no farien falta tantes restriccions i normes.
Alguna vegada he explicat que quan vaig llegir el llibre d’Orwell 1984 a primers de la dècada dels setanta, em va semblar ciència-ficció. Ara cada dia que passa el veig més real. El Gran Germà ens vigila, el Gran Germà estat posat dintre de les nostres vides a cada pas, estem controlats a on som mitjançant el senyal del mòbil, Hisenda té totes les nostres dades, fins i tot si has tingut pèrdues a la borsa, el que vol dir que no solament et controlen els ingressos, també les pèrdues, telefones per fer una reserva a un restaurant i pel número de telèfon, si ja n’has fet altres, et comencen a parlar pel teu nom. Manipulen la informació que rebem i els partits que critiquen la politització dels mitjans de comunicació públics, el primer que fan en arribar al poder és intentar controlar-los posant a la direcció els seus acòlits. Després neguen que des de les televisions públiques s’adoctrina.
En un temps que ens parlen de grans llibertats, sobretot els populistes, quan arriben al poder, o tenen capacitat de decisió, totes les lleis i normes que fan són per coartar la llibertat personal. Sobre aquest populisme el llibre que li escau és també d’Orwell, Animal Farm (Revolta a la Granja), a on els animals es fan amos de la granja, establint unes normes estrictes i igualitàries que a poc a poc va deixant de complir el líder, el porc Napoleó, que de viure amb igualtat amb els altres animals, sota set normes bàsiques, passa a viure a la casa del granger que a fet fora, emprant tot el que rebutjava del sistema de vida dels humans, anul·lant solament per ell, les normes que havia instaurat i que fa seguir als altres animals. Publicada el 1945 tot aquest argument, amb gran casa inclosa, té bastant paral·lelisme amb fets bastant actuals.
Autor: Alfredo Benosa