De vegades costa explicar les coses d’òbvies que són. Aquests dies tothom parla de la reforma del PTI, cada vegada més restrictiu, ofegant el creixement de l’illa. Si acaba per ser aprovat així, serà la victòria dels mediocres, dels que no han arriscat mai el seu patrimoni per crear riquesa, d’un funcionariat retrògrad que els molesta el turisme, que de mica en mica s’infiltra dintre de la societat i aconsegueix portar-nos a tots a la seva mediocritat. La victòria dels polítics que aposten públicament pel decreixement, que van aconseguint fent lleis restrictives pels emprenedors. El seu èxit són notícies que potser no en donem tota la importància que tenen, com la davallada de la taxa de natalitat a Menorca, que l’any passat va arribar a les cotes més baixes dels darrers anys, propiciada per la marxa de residents, de persones que havien vingut a fer feina i que han vist les seves perspectives fallides per tots els entrebancs que es posen a qui vol invertir i crear llocs de feina, de tots els joves que surten de l’illa per estudiar i no tornen perquè els deixen sense oportunitats a la seva terra. La victòria dels del No a tot que regulen les nostres vides dintre la limitació. En pocs dies hem vist la intenció dels que ens governen, limitació de fondejos i amarraments, limitació dels habitatges vacacionals i lloguer turístic, activitat a on molts menorquins tenien un mitjà de subsistència i que si, té que està regulada, però aquests personatges confonen la regulació amb prohibició . Diuen apostar per un turisme de qualitat i desestacionalitzat i fan totes les lleis per evitar que així sigui. Per altra banda veiem com els hortals il·legals s’han multiplicat des de l’aprovació del PTI, perquè la gent segueix a la seva, la falta de seguretat jurídica per poder fer les coses dintre de la legalitat, porta a jurar-se-la i fer-les igual. Els governants actuals prefereixen que els bòers caiguin abans que puguin ser reconvertits en habitatges dintre d’unes normes estrictes de manteniment d’estètica, de no malmetre el paisatge, però donant ús al què està fet, prefereixin que els pagesos abandonin al camp abans que es puguin guanyar la vida donant sortida als seus productes d’una manera directa, regulem l’activitat però no la prohibim.
No crec que cap menorquí vulgui una illa com Eivissa, però si un lloc a on poder tenir oportunitats de feina, amb un creixement sostenible, a on del nostre entorn natural en puguem treure un rendiment econòmic sense malmetre’l. He viatjat una mica, he vist com a Costa Rica, sense abandonar-ho del tot, han deixat d’estar sotmesos al monocultiu de pinya per les empreses americanes, amb el preu que els volguessin pagar, quan s’ha adonat que el seu entorn natural és excepcional i l’han posat el servei de la indústria turística, això si conservant-lo, però obrint-ne beneficis creant una xarxa de Parcs Naturals. Com a Perú han creat la Ruta de l’Inca, per anar fins el Machu Pichu, tres dies de ruta en etapes controlades tant de ruta com de senderistes, habilitant llocs per pernoctar, aquí tenim Camí de Cavalls inútil pels que volen fer rutes de senderisme, al no tenir llocs d’avituallament. A l’Equador per entrar a les Illes Galápagos cal treure un visat de tres mesos que l’any 2008 ja costava 100 $, però tot això representa feina i planificació, a Menorca després de quasi seixanta anys de dedicar-se al turisme, cada legislatura el Conseller o Consellera de Turisme diu el mateix “Hem de fer un estudi per veure quina casta de turisme volem per Menorca” i clar, si després de seixanta anys encara hem de fer un estudi de quin turisme volem, així ens van les coses.
Hi ha un eslògan molt encertat que diu “Qui estima Menorca no la destrueix” però també podríem pensar que “Qui estima Menorca no la deixa morir” i amb les lleis restrictives que es van fent, de mica en mica va morin de finor, això és el que té el decreixement, la mort lenta.
Autor: Alfredo Benosa