En el punt en què ens trobam, quan es demana diàleg per trobar una sortida política s’ha de considerar pactar un referèndum. Així ho entenia també The Economist el 7 d’octubre. És una de les revistes més influents en l’àmbit polític i econòmic d’Europa i contrària a la independència. Qui demani diàleg sense intenció de posar un referèndum pactat sobre la taula ho fa en va. En democràcia tenim molts camins per arribar a consensos però l’instrument últim per resoldre un conflicte és el vot i perquè serveixi s’ha de posar en pràctica en condicions adequades i s’ha de pactar també l’aplicació del resultat. N’hi ha que pensen que votar és perillós perquè es podrien prendre decisions inconvenients. N’hi ha que diuen que la gent no té prou coneixement per decidir. Això, en un país on és obligatori anar a l’escola fins al 16, no té sentit i és conseqüència d’una cultura política classista i aristocràtica. Si aquest sentir és majoritari, vol dir que el sistema educatiu no està consagrat a la democràcia. Però, estem consagrant el sistema educatiu a la democràcia?
Fem-nos una altra pregunta. Per què l’estat espanyol és refractari al vot? La violència dels cossos policials i militars espanyols contra la població l’1-O va ser gratuïta. La intervenció va ser absurda, innecessària i inconvenient perquè no hi havia ni coaccions, ni violència cap a ningú, ni destrucció de béns. Potser els convocants del referèndum s’han d’atendre a les conseqüències legals però, en canvi, organitzar i participar en el que es va fer el diumenge, sense ofenses, ni aldarulls, ni desordre públic, ni coaccions violentes, quin problema té? No sóc l’únic que ho diu. El jutjat d’instrucció núm. 7 de Barcelona també ho veu així. Per això ha acceptat les denúncies contra la intervenció policial desacreditant així a la fiscalia. Els ciutadans anònims que dedicam el dia a dia a les nostres famílies, que complim les normes socials perquè tot vagi millor i portam els fills a l’escola, no podem entendre el que els va passar als veïns de Catalunya. La policia, després d’una infructuosa recerca d’urnes i de jugar a perseguir pàgines web, va rompre portes d’escoles i va repartir cops de porra a joves i vells, no per portar-se malament, sinó per la seva valentia. Tan important era que la gent no posàs el que pensaven en un paper i dins una urna? Tan greu era que la gent votàs?
El «Plan de Estabilización» de 1959 va substituir l’intervencionisme del règim franquista per una economia de mercat. Seguint el seu patró, la dictadura va convertir principis tècnics en principis polítics heretats per UCD i pel PSOE. Va començar el «milagro español» que va estalonar l’economia sobre les constructores, les energètiques i els bancs que han progressat a l’ombra del Bernabeu. La confusió entre motivacions polítiques i motivacions tècniques inevitablement va confondre estructures empresarials amb estructures de poder i a l’inrevés. El sistema es manté i per això a Espanya es fa negoci amb el BOE i l’estat serveix més per mantenir aquesta estructura econòmica que per respondre a la voluntat de la gent. Les portes giratòries van «a tope»! Pensau en com es va modificar l’article 135. L’última mostra la trobam en el decret «exprés» fet a posta per facilitar que els bancs i empreses surtin de Catalunya. És un error perquè es reconeix que la independència és una possibilitat factible. A més, aparta del debat les elits pro espanyolistes, que en altres crisis polítiques catalanes van tenir el seu paper a favor d’Espanya. Però encara és pitjor, perquè es fan normes ad hoc per permetre a poques persones properes al poder maniobrar grans empreses per respondre a interessos polítics a costa dels drets dels accionistes. Perdre el control condicionant les grans decisions d’estat al vot directe dels ciutadans pot desestabilitzar el sistema, el «seu» sistema. El referèndum de l’OTAN no comprometia el sistema i va passar. Els referèndums dels estatuts, que són lleis orgàniques, podien comprometre el sistema i per això abans de les urnes hi ha un «cepillat» i després el sedàs del Tribunal Constitucional. El referèndum català… Vade retro! Qüestiona directament el «seu» sistema. A més, després d’aquest referèndum quin vindrà? Vet aquí la manca de voluntat de diàleg per part de l’estat que, sense cap tipus de vergonya, fan evident a la resta del món quan rebutgen mediadors.
Algú diu que l’1-O no va ser un referèndum, però això està subjecte a opinió. Al final hi va haver col·legis electorals, urnes i paperetes, cues de més de cinc hores i milions de persones que van dipositar el vot. Una organització de llibre, vots de personalitats i resultats. N’hagueren votat més si no fos perquè es va organitzar i desorganitzar simultàniament. La resposta de l’estat, hereu del pla d’estabilització del 59, va ser la repressió policial seguida de declaracions absurdes, com la del ministre de justícia, que va veure més assetjament a policies que violència de policies. O la del coordinador del PP Martínez-Maíllo que només comptava 4 ferits entre els participants del referèndum. O el centrista descentrat Josep Piquè, que va dir que on de veritat veia ferits era entre la policia. A Balears han tingut claca amb declaracions d’alguns «repetidors» locals. Aquesta gent es pensa que la resta som imbècils o cosa semblant. Tots tenim internet i accés directe a les fonts. Els turistes que han de visitar Espanya també! Aquestes declaracions avalen l’ús de la violència. Després passa que quan es demanen explicacions per la destrucció de la paradeta de l’ASM a Mallorca o pel llançament d’objectes contundents contra la gent del carrer, els organitzadors de les manifestacions les justifiquen amb «provocacions». Justifiquen la violència. N’hi ha prou per saber de què van aquests. També que en comptes d’arreglar res ho espanyaran més.
Espanya no funciona i va malament. No ho dic pel fracàs del dispositiu de recerca d’urnes, ni per voler tancar webs i no aconseguir-ho. Tampoc pels xiulets als jugadors de la pròpia selecció en un partit o per l’estupidesa de convertir un paradís turístic en zona de conflicte. Tampoc ho dic perquè hagi estat el mateix Rajoy que ens ha portat fins al «referèndum o referèndum». Ho dic perquè, si es segueix amb aquesta inèrcia, anam cap a la recentralització en els àmbits econòmic i educatiu, cap a atacs a la nostra cultura i a la nostra llengua i cap a més corrupció i pobresa. L’estat necessita una renovació integral de polítics amb autonomia per respondre davant els seus votants i prou coneixement per reformar les estructures de l’estat. Sense por als referèndums. I si no diuen estupideses, millor!
Autor: Joan Forcada