Ha passat la Setmana Santa, tothom a la seva manera. He trobat a faltar les felicitacions dels polítics d’esquerres com Iglesias, Sánchez o Garzón, entre altres, cap als catòlics i la Setmana Santa, a l’igual que varen fer cap als musulmans quan va començar el Ramadà, únicament per una qüestió d’igualtat, aquesta igualtat tan proclamada des de l’esquerra, i ho dic des d’una posició totalment agnòstica, però d’equitat.
Aquesta mania dels líders d’esquerres d’atacar i menysprear totes les tradicions pròpies i quedar enlluernats per lo aliè no ve d’ara i els fa entrar en contradiccions contínues. Els que tenim una edat i memòria, recordem l’alegria dels personatges dits progressistes quan es va produir la caiguda del Sah de Pèrsia i l’arribada a Iran l’11 de febrer de 1979, de l’Aiatol·là Jomeini , quan la revolució islàmica s’havia consumat i proclamat una República Islàmica, reservant-se Jomeini la jefetura del estat a perpetuïtat amb el càrrec de Líder Suprem d’Iran, instaurant la llei islàmica i tallant d’arrel qualsevol reforma d’occidentalització que hagués començat el Sah, els dits demòcrates celebrant l’arriba d’un dictador que feia de la religió la forma de regir l’estat. Ara veiem el resultat de tot allò, sobretot en quin lloc han quedat les dones. Els hi va passar als actuals progressistes amb les Primaveres àrabs, la revolta al carrer per aconseguir fer caure als règims pro occidentals, llàstima que aquestes primaveres amb donat pas a hiverns molt crus, amb molta sang, molta gana, molts desplaçats, i molta mort, que en paguem tots les conseqüències.
No entenc com els que més demanen per occident la separació de poders, la laïcitat dels estats, l’aconfessionalitat a l’ensenyament, puguin donar suport a règims dictatorials, que basen les lleis de conducta amb les lleis religioses, que oprimeixen al poble i les seves idees, els marquen els costums, el que poden menjar, el que poden beure, el que poden llegir i el que poden pensar.
Tenia un amic sirià, en el que jo estava totalment d’acord que deia que les religions era el pitjor que li podia passar als pobles, que eren el caldo de cultiu de les grans opressions, fins que un dia va començar a deixar de fumar, de beure vi i preguntar que quina casta de carn hi havia a uns carabassons farcits que li vaig posar a taula, al cap de poc temps va desaparèixer de la meva vida, no sé quin camí va prendre però és fàcil d’endevinar, això que era un tipus culte i intel·ligent, i dels que en deien integrat perquè s’havia casat amb una catalana i era empresari.
És lamentable com des d’una part de la societat que es diu progressista i demana tolerància i llibertat d’expressió se senyala a l’altre dient que les seves tradicions, les que hem mamat tota la vida, són retrogrades, opressives, supersticioses, que insulten als no creients, o els creients d’altres religions, arribant a demanar que siguin erradicades, sense tenir en compte que potser molts d’aquest que participen en els actes de Setmana Santa, sobretot aquesta gran quantitat de confrares que treuen els passos, ho fan més per tradició que per creences religioses arrelades en la seva vida quotidiana, cosa que tampoc entenc, i que voten a aquests mateixos que estan en contra d’aquestes tradicions, mentre que per aquesta progressia, les altres, les dels nous vinguts, diuen que són expressions culturals del poble que s’han de respectar, malgrat que també es basin amb la religió.
Serà per l’edat però cada vegada m’afecten menys les coses que passen al meu costat i que no m’obliguen a fer, com a participar en els actes de Setmana Santa, i malgrat que pugui pensar que això que hem viscut aquests dies tingui en molts casos poc a veure amb la fe, i amb el sentit bíblic del que diu representar, més aviat ha passat a ser un producte de consum per atreure el turisme de fotografia i selfie, però respecto a les persones que participen i ho creuen, perquè en això consisteix la llibertat d’expressió, deixar que cada un s’expressi com bonament li plagui, i no obligui al del costat a pensar com ell.
Autor: Alfredo Benosa