El gener de 2016 en Miquel Tutzó es va arriscar a fer-me la proposta de col·laborar en aquest diari digital fent un escrit setmanal, per descomptat de manera desinteressada, vaig decidir començar aquesta petita aventura i aquest és el que fa cent. No havia pensat arribar tan lluny però amb pitjor o millor sort han anat sortint temes que tractar i aquí segueixo.
Com que vaig viure la dictadura, potser per deformació d’aquella època que havíem de llegir entre línies, reparo més en les notícies que surten en un breu que en els grans titulars, una d’elles és el fet que el Japó en els darrers temps hi ha hagut un augment important en la delinqüència protagonitzada per gent gran, amb l’únic objectiu de poder anar a la presó i assegurar-se un sostre i tres àpats diaris. Una solució dràstica al problema de la soledat, i la falta de mitjans per subsistir. Moltes vegades amb sopars amb amics, quan el consum etílic, sempre moderat, però que dóna el punt per deixar de ser políticament correcte, he expressat la idea que arribat a una edat, si estava sol i sense recursos per pagar un geriàtric, agafaria una arma i aniria a fer un atracament a una sucursal bancària per poder entrar a la presó, que vistes les instal·lacions actuals i tots els drets penitenciaris, de vegades més que si estàs al carrer, no era una mala solució, els avis japonesos s’han avançat i m’ha copiat la idea. També penso que moltes decisions polítiques es deuen prendre en aquest estat d’eufòria etílic post sopars, vistes moltes de les lleis i normatives que ara estan en tràmit, per això els polítics fan reunions de treball amb dinar inclòs, perquè a la sobre taula les idees i decisions surten més pel broc gros, malgrat que les factures creïn polèmica, com ha passat a Sant Lluís, que la batllessa ha tornat a fer un Mogambo, ja que primer eren dos comensals, i com que l’import per dues persones era important, després va dir que havien anat a dinar cinc persones. Ara els seus socis de govern pregunten qui eren aquests cinc comensals i perquè la reunió no es feia dintre l’ajuntament, l’excusa pitjor que la versió original. Fer un Mogambo és el que va fer la censura de la dictadura amb aquesta pel·lícula, canviant el diàleg de la parella protagonista, que per evitar l’adulteri d’ella, van crear un incest en fer-los passar per germans, amb escenes de gelosia i llit, incomprensibles pel públic.
Vaig assistir al Ple de l’ajuntament de Sant Lluís del passat febrer en que es va parlar de la Llei del Lloguer Turístic, debat agre entre els membres de l’equip de govern a on el PI demana màniga ample i poder llogar-ho tot, mentre Volem Sant Lluis defensa les tesis del Consell, entenen regular per prohibir. Com que se n’ha parlat abastament solament dir que vaig demanar la paraula al final del Ple perquè la zona a on tinc el meu habitatge habitual queda fora del lloguer turístic per entendres com a rústic, malgrat que paguem l’IBI com urbà, i vaig aprofitar per demanar explicacions, si la zona era rústica, urbana, o simbòlicament rústica, deixant clar dues coses: primera que no tenia res per llogar, per tant no tenia cap interès personal, i segona que no ho tenia perquè a l’anterior legislatura del Pacte veient venir el temporal, vaig decidir vendre dos apartaments que tenia, per ser la solució més còmoda quan et posen masses problemes, ho vens a un estranger, aquest ho lloga al seu país, els llogaters que venen diuen que són amics i que els deixen la casa sense cost, quedant el negoci fora de Menorca com els impostos que no es recapten, pot semblar simplista però és pràctica habitual, això és al que porten tantes prohibicions i traves burocràtiques, la pèrdua de negoci pels menorquins i de rebot l’empobriment de tot l’entramat comercial i de la gent que d’ell depèn, que acabem sent tots, menys els polítics i funcionaris que tenen el sou assegurat, per això donen suport a aquestes mesures restrictives, sempre contraries a les persones que volen invertir, estranyant-se desprès que no hi hagin emprenedors.
Autor: Alfredo Benosa